dilluns, 10 de de febrer de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Capítol primer: La porta

“Enrere
queden els dies ja passats,
Trista
filera de ciris apagats…
No
vull girar-me per no veure amb horror
Com
la fosca filera avança ràpida…”

P. Cavafis

La
porta era entreoberta. En sortia una llum tènue, la llum més tènue que he vist
mai. Era com una llum de ciri que es va apagant. Una flama que lluita contra la
foscor que vol acabar amb ella. Un últim sospir.

Jo
havia viscut la malaltia del meu pare des del començament, però ara era
diferent. La degeneració física era absoluta i no em veia amb forces per a
entrar-hi. El meu oncle no parava de repetir-me:

-Va,
Albert, entra-hi, per l’amor de Déu. Has d’acomiadar-te del teu pare.

Acomiadar-me’n?
Ja me n’havia acomiadat tantes vegades, tantes vegades havia imaginat la seva
mort que el fet d’entrar a l’habitació, ara, em semblava estúpid. El meu pare,
d’alguna manera o altra, ja era mort des de feia dies, mesos.

La
llum cada vegada era més tènue però encara n’hi havia prou per veure el llit.
Estava disposat a no entrar-hi. No havia de demostrar-li com l’estimava en un
últim acte inútil. Però les llàgrimes de la meva mare, que ja no era la meva
mare sinó un cos esquelètic corcat per la tristor que feia servir la seva veu,
m’empenyeren cap a dins. Hi ha moments en la vida, vaig pensar, en els que hom
ha de fer el paper. Hi haig d’entrar, fer veure que no estic aterrit, intentar
dissimular i convèncer-me de que aquell cadàver és el meu pare. Me n’acomiadaré
com si l’anés a veure d’aquí a un temps.

Vaig
obrir la porta i tot era blanc, més blanc que de costum. La olor a net era olor
a mort. El meu pare, o el que en quedava, féu l’esforç de dedicar-me un lleu
somriure.

Després
de quinze minuts, escassos, vaig sortir de l’habitació. Pesava menys. Hi havia
deixat la innocència a dins, entre cada pausa, entre frase i frase, en cada
mirada, en cada últim gest.

per Albert Lladó | traducció: Adolfo Martín

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris