dilluns, 10 de de febrer de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Capítol quart: Universitat

Estudi
de camp. Les meves primeres passes pel Raval. Davant del pis, uns jardins que,
més tard, seran l’escenari de tot allò que vull explicar en aquesta novel·la. O
d’allò més important, si més no. Quan hi vaig entrar per primera vegada, ja
me’n adonà. Vaig tornar tantes vegades…

El
Raval era, llavors, un barri ple de paradoxes. Cada cantonada, una
contradicció. Cada olor, un paisatge. La bohèmia del moment, els intel·lectuals
de la Barcelona
més post-modernista i burgesa, compartien barres i cigars amb la més cruel de
les misèries. Àvies, belles àvies, que s’havien tornat pidolaires d’un dia per
l’altre. Almoina, llàgrimes i absenta.

Els
artistes, la poesia, les exposicions envaïen cada gintònic. La música en
directe, els locals clandestins. El carrer era viu, i patia. Era el món real,
aquell que m’esperava, el mateix que em perdia de feia tants anys. La llibertat
en estat pur, amb la mirada vella, la desesperança i la il·lusió en un mateix supermercat,
comptant monedes, dies.

La
facultat era molt a prop del camp del Barça. Normalment, havia d’agafar el
metro a la parada del Liceu i, al tornar, passava llargues estones ensumant a la Boqueria. Colors,
somriures, gent per tot arreu. Semblava que tothom tingués pressa per a comprar
la millor fruita, el peix més fresc. Dionís era per algun racó, amagat, evitant
entrar en algun d’aquells llocs de plats quadrats i llum fosca.

La
universitat era avorrida, des del principi. El lloc en sí, força marginal,
estúpid, era la condemna de transvestits que es prostituïen des de les vuit de
la tarda. Al matí, els alumnes arribaven als barracons, disfressats d’aules,
trepitjant condons usats. Un plaer pels terres que ho feia tot més rutinari,
més pesat, més rocós. Els professors, antics barbes de Maig del seixanta-vuit,
arriben en taxi amb corbates vermelles i blaves. Els estudiants, copies d’en
Mikel, tots ells amb mitjons protagonistes, jaquetes de pana i ulleres de
pasta.

La
meva assistència anà disminuint molt de pressa. Vaig començar a llegir
obsessivament, però la biblioteca era tant grisa, o més, que qualsevol altre
racó del campus. Als jardins davant del pis vaig trobar el meu refugi. Allà
vaig conèixer a Nietzsche. I, també allà, la conegué a ella.

per Albert Lladó | traducció: Adolfo Martín

 

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris