Vaig pujar al tren amb una maleta i una bossa de viatge. La resta de trastos, me’ls portaria el meu tiet en cotxe, la setmana següent. Les vies anaven envoltant, com una carícia, tota la costa amb el mar, nu, de fons.
Encara tenia l’ansietat dels darrers dies dins el pit. Una barreja d’ofec persistent, i un dolor punyent amb gust de vidre trencat, em feien respirar amb dificultat. L’enterrament fou força desagradable. Família per tot arreu, gent que només havia vist en fotos, llàgrimes que, amb la pluja del matí, enfortien encara més la tristor del comiat.
El trajecte en tren, amb el mar com a únic company, no ajudava a oblidar les darreres escenes gravades a la meva memòria recent. Entre parada i parada se m’apareixia, mort, amb els ulls clucs, immòbil, tancat en aquella caixa amb olor de vernís, el meu últim pare.
De sobte, una sensació estranya em recorria el cos. Entrava pel dit gros del peu dret, s’expandia, ràpidament, per venes i artèries fins a arribar al pit, a l’opressió, i, tot i que no en sé ben bé el perquè, m’alliberava per moments. Era sol allà, en aquell vagó ple de passatgers, amb les seves vides i els seus morts, amb els seus pits i el seu gota a gota d’aire, i sentia que tot canviava de forma. El dolor dels darrers dies, no tan sols el meu dolor sinó el dolor que es respirava arreu, pels porus de cada paret de casa meva, desapareixia per moments. Després d’uns pocs segons, tornava. I, de seguida, novament desapareixia. Era com una cadena que em posaven i em treien, que em feia presoner d’una adolescència plena de malaltia i hospitals, i que, tot seguit, em mostrava una joventut futura, a una gran urbs cosmopolita, plena de llibres i de tertúlies. Fou força més endavant quan vaig saber, realment, que significava la llibertat, i no aquella promesa fictícia de sortir de l’úter, perquè mai s’hi surt. La llibertat, segurament, és adonar-se de la nostra abismal fragilitat. Ésser conscients. Acceptar-ho.
El panorama, el paisatge, va canviar completament d’una estació a un altre. Gairebé després d’una hora de viatge, les aigües blaves es convertiren en parets plenes de pintades, estacions abandonades, i drogoaddictes que s’amagaven entre els matolls que creixien vora les vies. Entrarem en un túnel. I, en pocs minuts, vaig arribar a la meva destinació. Amb la maleta i la bossa, que pesaven moltíssim, una adolescència sencera, em vaig deixar arrossegar per unes inacabables escales mecàniques.
La Plaça de Catalunya és un lloc que, amb el temps, va perdent misteri. Però la primera vegada que la trepitges, si és a la nit, i els llums es reflecteixen a les rajoles del centre, mai s’oblida. Tot i que la trobis, després, plena d’estrangers despistats, de turistes de l’alcohol, de compres, d’assassins de l’autenticitat de qualsevol racó del món.
per Albert Lladó | traducció: Adolfo Martín