dilluns, 10 de de febrer de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Capítol segon: Tren

Vaig pujar al tren amb una maleta i una bossa de
viatge. La resta de trastos, me’ls portaria el meu tiet en cotxe, la setmana
següent. Les vies anaven envoltant, com una carícia, tota la costa amb el mar,
nu, de fons.

Encara tenia l’ansietat dels darrers dies dins el
pit. Una barreja d’ofec persistent, i un dolor punyent amb gust de vidre
trencat, em feien respirar amb dificultat. L’enterrament fou força
desagradable. Família per tot arreu, gent que només havia vist en fotos,
llàgrimes que, amb la pluja del matí, enfortien encara més la tristor del
comiat.

El trajecte en tren, amb el mar com a únic
company, no ajudava a oblidar les darreres escenes gravades a la meva memòria
recent. Entre parada i parada se m’apareixia, mort, amb els ulls clucs, immòbil,
tancat en aquella caixa amb olor de vernís, el meu
últim pare.

De sobte, una sensació estranya em
recorria el cos. Entrava pel dit gros del peu dret, s’expandia, ràpidament, per
venes i artèries fins a arribar al pit, a l’opressió, i, tot i que no en sé ben
bé el perquè, m’alliberava per moments. Era sol allà, en aquell vagó ple de
passatgers, amb les seves vides i els seus morts, amb els seus pits i el seu
gota a gota d’aire, i sentia que tot canviava de forma. El dolor dels darrers
dies, no tan sols el meu dolor sinó el dolor que es respirava arreu, pels porus
de cada paret de casa meva, desapareixia per moments. Després d’uns pocs
segons, tornava. I, de seguida, novament desapareixia. Era com una cadena que
em posaven i em treien, que em feia presoner d’una adolescència plena de
malaltia i hospitals, i que, tot seguit, em mostrava una joventut futura, a una
gran urbs cosmopolita, plena de llibres i de tertúlies. Fou força més endavant
quan vaig saber, realment, que significava la llibertat, i no aquella promesa
fictícia de sortir de l’úter, perquè mai s’hi surt. La llibertat, segurament,
és adonar-se de la nostra abismal fragilitat. Ésser conscients. Acceptar-ho.

El panorama, el paisatge, va canviar
completament d’una estació a un altre. Gairebé després d’una hora de viatge,
les aigües blaves es convertiren en parets plenes de pintades, estacions
abandonades, i drogoaddictes que s’amagaven entre els matolls que creixien vora
les vies. Entrarem en un túnel. I, en pocs minuts, vaig arribar a la meva
destinació. Amb la maleta i la bossa, que pesaven moltíssim, una adolescència
sencera, em vaig deixar arrossegar per unes inacabables escales mecàniques.

La Plaça de Catalunya
és un lloc que, amb el temps, va perdent misteri. Però la primera vegada que la
trepitges, si és a la nit, i els llums es reflecteixen a les rajoles del
centre, mai s’oblida. Tot i que la trobis, després, plena d’estrangers
despistats, de turistes de l’alcohol, de compres, d’assassins de l’autenticitat
de qualsevol racó del món.

per Albert Lladó | traducció: Adolfo Martín

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris