M'havia aixecat un xic trist. Des de que era al pis, no m'havia tornat la imatge del meu pare de manera tant brusca, i clara, com aquell dia. Me'l vaig trobar al davant meu, amb aquelles ulleres de sol, que li ocultaven el poc que li quedava de cara. Una cara que se li havia anat menjant, sense pietat, la malaltia.
Suposo que en Mikel intuí el que em passava. Per això, em digué que, després de sopar, em duria de bars. Moltes vegades m'havien dit que sortís amb ells, ell i en Toño, però jo preferia quedar-me llegint a la meva cambra. Aquella nit, en canvi, vaig acceptar.
Per a sopar, na Sandra preparà pasta amb albergínies i tonyina. Na Bea havia portat vi i, en Toño, havia comprat cerveses. No vaig parar de beure.
-Albert, prepara't. Et portaré a l'autèntica Barcelona. -em digué Mikel.
-No ho sé. Em sembla que ja estic mig borratxo. -li vaig contestar.
-Ara no te'n pots desdir, home. Vinga, posat la jaqueta i anem-nos-en. Tu t'hi animes Toño?
-Ho sento, Mikel. Demà treballo d'hora. Un altre dia. -digué en Toño.
Era dijous i els carrers eren plens d'estudiants amb ganes de passar-s'ho bé. Primerament, en Mikel em dugué a un bar modernista, al mateix carrer del Carme, on vàrem prendre una cervesa cadascun. El Muy Buenas te una espectacular mampara, de pi de melis, i un vidre gravat amb motius florals que, quan s'inaugurà com a granja al 1928, separava la botiga del menjador. L'ambient, carregat, d'olor a absenta, m'agradava, tot i que ja em trobava força marejat. Semblava que, un moment o altre, entrarien Casas i Rossinyol i es sumarien a la cursa etílica que havíem començat al pis.
M'amoïnava el meu pressupost. Ma mare, cada setmana, m'ingressava 100 euros, però gairebé no m'arribava per a pagar les despeses i el menjar. Però no m'atrevia a demanar-li'n més. Sabia que feia un gran esforç. La pensió que li havia deixat mon pare no era pas una meravella.
Del bar modernista ens en feren fora aviat. Descobriren a en Mikel fumant-se un porro i ens invitaren a sortir del local. De la resta de la ruta, me'n recordo poc. En Mikel em duia de bar en bar, com si al dia següent, tanquessin tots definitivament. Érem, sense saber-ho, buscant quelcom, una oportunitat, un canvi, alguna cosa que ens evadís de tant d'avorriment.
Al London, arribàrem després de provar en un bon tros de bars, plens de fum i estudiants. L'aire que s'hi respirava era estrany, nostàlgic, de circ. Un altre indret modernista, amb la fusta ennegrida per anys d'història i tertúlies, per l'art borratxo, per la literatura noctàmbula. En Mikel em digué que no havia de partir pels diners, que ell convidava aquella nit. Hi havia jazz, en directe. No hi havia lloc i en Mikel es va fer amb dues cadires. Demanà permís a dues noies, i seguérem al seu costat.
A cada moment, em sentia més marejat. Concentrat en el concert, no feia cas del rotllo pseudo-revolucionari que en Mikel anava recitant, gairebé de memòria, a una de les noies. Demanà dues cerveses més, aquesta vegada negres, i s'oblidà de la música i de mi. Jo, sense adonar-me'n, m'havia assegut tot just a la vora de l'altra noia. Me n'adonà en el moment en que, la mateixa veu suau dels jardins, em xiuxiuejà:
-Hola, filòsof. Tu estàs cansat de fer la revolució?
Era ella. Era la noia pàl·lida, bella, la dels ulls gegants, que havia vist pujant, fugint, per aquella escalinata. I jo, borratxo, tornava a estar sense saber que dir.
per Albert Lladó | traducció: Adolfo Martín