dilluns, 19 de d’octubre de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Capítol sisè: Bars

M’havia
aixecat un xic trist. Des de que era al pis, no m’havia tornat la imatge del
meu pare de manera tant brusca, i clara, com aquell dia. Me’l vaig trobar al
davant meu, amb aquelles ulleres de sol, que li ocultaven el poc que li quedava
de cara. Una cara que se li havia anat menjant, sense pietat, la malaltia.

Suposo
que en Mikel intuí el que em
passava. Per això, em digué que, després de sopar, em duria
de bars. Moltes vegades m’havien dit que sortís amb ells, ell i en Toño, però
jo preferia quedar-me llegint a la meva cambra. Aquella nit, en canvi, vaig
acceptar.

Per
a sopar, na Sandra preparà pasta amb albergínies i tonyina. Na Bea havia portat
vi i, en Toño, havia comprat cerveses. No vaig parar de beure.

-Albert,
prepara’t. Et portaré a l’autèntica Barcelona. -em digué Mikel.

-No
ho sé. Em sembla que ja estic mig borratxo. -li vaig contestar.

-Ara
no te’n pots desdir, home. Vinga, posat la jaqueta i anem-nos-en. Tu t’hi
animes Toño?

-Ho
sento, Mikel. Demà treballo d’hora. Un altre dia. -digué en Toño.

Era
dijous i els carrers eren plens d’estudiants amb ganes de passar-s’ho bé.
Primerament, en Mikel em dugué a un bar modernista, al mateix carrer del Carme,
on vàrem prendre una cervesa cadascun. El Muy Buenas te una espectacular
mampara, de pi de melis, i un vidre gravat amb motius florals que, quan
s’inaugurà com a granja al 1928, separava la botiga del menjador. L’ambient,
carregat, d’olor a absenta, m’agradava, tot i que ja em trobava força marejat.
Semblava que, un moment o altre, entrarien Casas i Rossinyol i es sumarien a la
cursa etílica que havíem començat al pis.

M’amoïnava
el meu pressupost. Ma mare, cada setmana, m’ingressava 100 euros, però gairebé
no m’arribava per a pagar les despeses i el menjar. Però no m’atrevia a demanar-li’n
més. Sabia que feia un gran esforç. La pensió que li havia deixat mon pare no
era pas una meravella.

Del
bar modernista ens en feren fora aviat. Descobriren a en Mikel fumant-se un
porro i ens invitaren a sortir del local. De la resta de la ruta, me’n recordo
poc. En Mikel em duia de bar en bar, com si al dia següent, tanquessin tots
definitivament. Érem, sense saber-ho, buscant quelcom, una oportunitat, un
canvi, alguna cosa que ens evadís de tant d’avorriment.

Al
London, arribàrem després de provar en un bon tros de bars, plens de fum i
estudiants. L’aire que s’hi respirava era estrany, nostàlgic, de circ. Un altre
indret modernista, amb la fusta ennegrida per anys d’història i tertúlies, per
l’art borratxo, per la literatura noctàmbula. En Mikel em digué que no havia de
partir pels diners, que ell convidava aquella nit. Hi havia jazz, en directe.
No hi havia lloc i en Mikel  es va fer
amb dues cadires. Demanà permís a dues noies, i seguérem al seu costat.

A
cada moment, em sentia més marejat. Concentrat en el concert, no feia cas del
rotllo pseudo-revolucionari que en Mikel anava recitant, gairebé de memòria, a
una de les noies. Demanà dues cerveses més, aquesta vegada negres, i s’oblidà
de la música i de mi. Jo, sense adonar-me’n, m’havia assegut tot just a la vora
de l’altra noia. Me n’adonà en el moment en que, la mateixa veu suau dels
jardins, em xiuxiuejà:

-Hola,
filòsof. Tu estàs cansat de fer la revolució?

Era
ella. Era la noia pàl·lida, bella, la dels ulls gegants, que havia vist pujant,
fugint, per aquella escalinata. I jo, borratxo, tornava a estar sense saber que
dir.

per Albert Lladó | traducció: Adolfo Martín

 

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris