dilluns, 10 de de febrer de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Capítol tercer: Barcelona

Soroll. El soroll de la meva maleta, i el de
moltes altres que, com si fos un concert mal coordinat, baixàvem per les
rambles. Els mims, les flors i les putes em donaven la benvinguda a aquesta
Barcelona desconeguda, nocturna, adulta. Una tarda de diumenge de setembre amb
un fred discret, però intens, d’aquells que es calen ossos endins.

En arribar al carrer del Carme vaig girar. Les
botigues de principi de segle, amb ornaments modernistes, anaven de bracet amb
restaurants de cuina d’autor, amb poca llum, amb un minimalisme massa buscat,
massa evident.

Tenia els ulls més oberts que mai. Anava mirant
cada detall, cada persiana baixada. Tot just a la cantonada del carrer de Els
Àngels vaig trobar el número que buscava. Un portal de ferro forjat, i un terra
de blancs i negres, era l’entrada d’aquell pis d’estudiants. Vaig picar al
timbre. M’obrí un noi.

L’ascensor no funcionava i vaig haver de pujar la
maleta i la bossa de viatge per les escales. Pesaven força, però abans
d’arribar al replà, en Mikel, el noi que m’obrí, sortí i m’ajudà amb
l’equipatge. 

Mikel era un estudiant basc, amb unes enormes
rastes i que, indiscutiblement, era un enamorat de la marihuana.

Entràrem al menjador. Al sostre hi havia una
làmpada enorme, feta amb un paper roig que ho il·luminava tot d’aquest color. A
la paret, per sobre del sofà, hi havia penjada una tela que semblava índia. A
l’altre paret, el Ché era en forma de pòster, amb un enorme havà, com si ens
vigilés.

A part d’en Mikel, no hi havia ningú més al pis. Em
feu un ràpid recorregut de reconeixement. La meva cambra era molt petita, tot
just a la vora del lavabo. A la cambra de davant, dormien ell i en Toño,
l’altre estudiant basc amb el que compartia habitació. Al cap davall del
passadís, la cambra més gran, era ocupada normalment per dues germanes: Sandra
i Bea.

Tots, més o menys, érem de la mateixa edat,
excepte en Toño, que havia vingut a Barcelona per a acabar la carrera i s’hi
havia quedat. 

La meva cambra era un quadrat, però tenia tot allò
indispensable. Un escriptori, una lleixa i un llit. El meu nou escenari, la
meva nova oportunitat.

Hi vaig deixar les coses, sense ordenar, i vaig
sortir al menjador. No hi havia balcó, però un enorme finestral feia de
cantonada d’ambdós carrers. Allà hi havia penjada una bandera amb els colors de
la pau. 

Vaig inspirar la humitat de Barcelona, una humitat
que em va semblat totalment alliberadora.

A la nit, sopàrem tots junts. En Toño no parava de
parlar i de fer broma mentre que en Mikel encenia, sense parar, un porro rere
un altre. Na Bea em mirava com qui mira a un animal tancat al zoo. Sandra,
morena i un tant més tímida, em somreia constantment. Eren maques les dues.
Bea, un xic major que jo, rossa, amb ulls de gata, enormes, afilats. Sandra,
innocent, amable, al compàs del que digués sa germana, que sempre portava la
iniciativa en tot.

Vaig anar aviat a dormir. Vaig trucar a casa per a
dir que havia arribat bé. Vaig posar la ràdio i vaig apagar el llum.

per Albert Lladó | traducció: Adolfo Martín

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris