dilluns, 10 de de febrer de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Capítol vuitè: Ressaca

Quan
t’aixeques després d’una borratxera és quan te’n recordes de la nit anterior.
Te’n recordes de massa coses. Me’n recordà de com havia fet el ridícul. Me’n
recordà de cada centímetre del somriure de na Blanca. I me’n recordà del blanc
de la seva innocència.

Sortí
al passadís. Tenia molt de mal de cap. No podia obrir els ulls. Vaig arribar al
bany. Em vaig rentar la cara i em dirigí cap al menjador. En Mikel era allà,
amb el seu barnús de sempre. Vaig tornar llavors cap a la meva cambra. Em tornà
a ficar al llit. No podia adormir-me. Barrejava les meves ganes de vomitar amb
flaixos de la meva conversa amb na Blanca, del record de l’últim dia que vaig
veure el meu pare i del primer dia que era al pis. Tot havia estat molt ràpid.

Ja
eren les cinc de la tarda i no havia menjat res. A l’habitació no tenia
internet i allò era l’única cosa que, realment, trobava a faltar de la meva
vida al poble de la costa. La cambra era molt petita, però no me n’adonava ja
que la meva vista es concentrava el els llibres que tenia de Nietzsche. Llegia
sense parar. No volia parlar amb ningú i, tot i que en Mikel picà a la porta
diverses vegades per a veure com em trobava, no vaig sortir al menjador fins la
nit.

Sortí
i només vaig veure a na Sandra. I encara m’avergonyeixo al recordar-ho. Tant
sols en preguntar-me què em passava, em vaig posar a plorar com un nen petit.
Massa tensió. No tenia confiança amb ella, però em semblava que era ma mare. Li
vaig parlar sobre na Blanca, sobre els somnis amb la imatge de mon pare mig
mort, sobre les meves lectures del bigotut alemany.

Hi
hagueren moltes ressaques més. Foren moltes nits a la ruta de bars modernistes
del centre de Barcelona. El London Bar, Casa Almirall, Muy Buenas, La
Confiteria o el Marsella. Un còctel del record de les avantguardes, de
tertúlies, de mosaics, de ferro i vidre.

De
totes les ressaques me n’aixecava igual. Pena, pudor, sensació d’haver perdut
la partida abans d’haver-la començat. Tan sols hi havia una possibilitat,
quelcom pel que aixecar-me, era la voluntat de poder, la lluita per la vida.
Necessitava veure a na Blanca.

Les
necessitats les creem nosaltres mateixos. És cert. Però quan juguem, quan
apostem, ens hi llencem del tot. Aquí no valen les mitges tintes, ni atacar i
amagar-se. És com llegir una novel·la, on saps que tot és ficció, però et
deixes enganyar. És part del contracte, d’allò acordat. Necessitava veure a na
Blanca. És obligar-se, obsessionar-se, respirar.

per Albert Lladó | traducció: Adolfo Martín

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris