Quan t'aixeques després d'una borratxera és quan te'n recordes de la nit anterior. Te'n recordes de massa coses. Me'n recordà de com havia fet el ridícul. Me'n recordà de cada centímetre del somriure de na Blanca. I me'n recordà del blanc de la seva innocència.
Sortí al passadís. Tenia molt de mal de cap. No podia obrir els ulls. Vaig arribar al bany. Em vaig rentar la cara i em dirigí cap al menjador. En Mikel era allà, amb el seu barnús de sempre. Vaig tornar llavors cap a la meva cambra. Em tornà a ficar al llit. No podia adormir-me. Barrejava les meves ganes de vomitar amb flaixos de la meva conversa amb na Blanca, del record de l'últim dia que vaig veure el meu pare i del primer dia que era al pis. Tot havia estat molt ràpid.
Ja eren les cinc de la tarda i no havia menjat res. A l'habitació no tenia internet i allò era l'única cosa que, realment, trobava a faltar de la meva vida al poble de la costa. La cambra era molt petita, però no me n'adonava ja que la meva vista es concentrava el els llibres que tenia de Nietzsche. Llegia sense parar. No volia parlar amb ningú i, tot i que en Mikel picà a la porta diverses vegades per a veure com em trobava, no vaig sortir al menjador fins la nit.
Sortí i només vaig veure a na Sandra. I encara m'avergonyeixo al recordar-ho. Tant sols en preguntar-me què em passava, em vaig posar a plorar com un nen petit. Massa tensió. No tenia confiança amb ella, però em semblava que era ma mare. Li vaig parlar sobre na Blanca, sobre els somnis amb la imatge de mon pare mig mort, sobre les meves lectures del bigotut alemany.
Hi hagueren moltes ressaques més. Foren moltes nits a la ruta de bars modernistes del centre de Barcelona. El London Bar, Casa Almirall, Muy Buenas, La Confiteria o el Marsella. Un còctel del record de les avantguardes, de tertúlies, de mosaics, de ferro i vidre.
De totes les ressaques me n'aixecava igual. Pena, pudor, sensació d'haver perdut la partida abans d'haver-la començat. Tan sols hi havia una possibilitat, quelcom pel que aixecar-me, era la voluntat de poder, la lluita per la vida. Necessitava veure a na Blanca.
Les necessitats les creem nosaltres mateixos. És cert. Però quan juguem, quan apostem, ens hi llencem del tot. Aquí no valen les mitges tintes, ni atacar i amagar-se. És com llegir una novel·la, on saps que tot és ficció, però et deixes enganyar. És part del contracte, d'allò acordat. Necessitava veure a na Blanca. És obligar-se, obsessionar-se, respirar.
per Albert Lladó | traducció: Adolfo Martín