dimarts, 11 de de febrer de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Civilment desobedients

Segons el
Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, la desobediència civil és el “refús col·lectiu d’obeir alguna llei o norma per tal de fer pressió
pacíficament sobre el poder constituït”. Les accions endegades constitueixen una
protesta davant decisions de l’autoritat considerades il·legítimes pel
col·lectiu que les protagonitza, i sovint exerceixen un paper regulador del
comportament dels dirigents. Per tant, qualsevol
tipus de sistema inclou implícitament la discordança i el desajustament com a
motor evolutiu.

El problema arriba quan el sistema funciona per al
poble però sense el poble. Quan les lleis –aquelles regles d’acció imposades
per una autoritat superior– no neixen d’una necessitat social sinó que reforcen
els interessos particulars d’aquesta autoritat en detriment de qui en rep les
conseqüències. En aquest cas, doncs, el sistema es perverteix i s’autoalimenta sense
tenir en compte per a qui està fet i quina és la seva funció primigènia.

És en aquest moment, per tant, quan una societat democràticament madura hi juga un paper fonamental: en el moment que la
democràcia es converteix en una oligarquia amb gràcia, el contracte social ha
estat vulnerat i l’opinió pública (com a pública que és) ha de posar el crit al
cel si vol encendre la metxa de l’acció contrarestadora de la injustícia. I
aquí arriba el punt calent: ¿Tenim mitjans a l’abast? ¿Hi ha un “costat obscur
de la força” que silencia o distorsiona opinions fins a l’absurd? ¿Aquestes
opinions responen a un problema que el gran públic coneix, o bé queden com a
opinions asèptiques, sense rerefons, víctimes d’un “no n’hi ha per tant”
desinformat?

Per totes aquestes raons, la primera gran feina dels
actors socials denunciants ha de ser la de fer palès el problema si vol donar
sentit a l’atiament d’una lluita justa. ¿Ningú recorda, que hi havia negres
americans en contra de l’abolició de l’esclavatge perquè els blancs els consideraven el seu estat natural? ¿Ningú
coneix cap parlant d’una llengua que l’hagi abandonada perquè la considerava
bruta o poc fina? La segona gran feina és mancomunar esforços en una única
direcció clara: una societat acostumada a
l’obediència necessita seguretat si ha de transgredir les seves normes de comportament
habitual. El primer pas endavant (i aquí tenim la tercera feina) ha d’anar
envoltat d’una aurèola de legitimat, i venir de la mà d’aquells qui són
impecables en la seva ètica i coherents en el seu civisme. Paradoxalment, saltar-se
la llei passa a ser més cívic que respectar-la. Obrim els ulls, no val a badar! debades fugim del foc si el foc ens
justifica.

En relació amb la nostra realitat immediata, potser,
com a catalans, ens hauríem de començar a amoïnar: quan l’experiència ens diu
que cada intent d’autogovern de 300 anys ençà acaba en repressió militar; quan
els acords del nostre Parlament i les lleis del seu són sistemàticament
ignorats “por el bien común”; quan
ser espanyol (o francès) representa deixar de ser català, tal vegada significa
que el contracte entre ambdues parts (si és que no era
el contracte a mida d’una part imposat a l’altra) ha prescrit moralment.
Vist això, qui sap si en menys temps del que ens pensem tocarà engegar una
desobediència civil parlamentària. “Tot explota
(pel cap o per la pota)”, que deia aquell que ara fa vacances.

Col·lectiu Jaume Damians

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris