Hi han dos elements molt importants que afirmen una cultura: la coerció i la demografia. Parlant en termes econòmics, la primera abasteix a la demanda i la segona a la oferta. En altres paraules, per afavorir el desenvolupament d’una cultura trobem, d’una banda, les polítiques impulsades pels governs a través dels seus aparells burocràtics, i per l'altra, el nombre de persones a les quals van adreçades aquestes polítiques.
Catalunya es troa en la desagradable situació de no poder disposar plenament ni de l’una ni de l’altra, privada d’un estat propi i sobirà des de 1714 i ocupant una porció de territori incomparable a l’espanyol, francès ni americà. D’aquí la necessitat de treballar en diversos fronts. En el polític, promovent amb tots els mitjans a disposició, una cultura nacional i no provincial catalana. En els últims anys el monopoli de les polítiques culturals ha estat en mans del partit socialista, certament no interessat en sostenir la imatge de Catalunya com a país.
A més, és important disposar dels mitjans de coerció d’un estat per protegir i suportar la producció d’una cultura que, per la seva natura minoritària, pot entrar en el mercat amb preus poc competitius. Com a exemples, podríem posar l’escassetat de cinema en català o la situació de les traduccions, molt més econòmiques en castellà que no pas en català.
En un sentit estrictament econòmic, es tracta de no caure en l’equívoc de pensar que sigui suficient oferir productes en llengua catalana per produir cultura catalana. En una societat de lliure mercat s’ha de ser capaç de seduir el públic amb productes vàlids, que no siguin apetitosos només per la llengua en la qual estan escrits, sinó pels seus continguts. Sota aquest punt de vista, sembla que els emprenedors catalans s’hagin quedat endarrerits en els últims anys.
És també fonamental no limitar-se a tenir com a objectiu les quatre províncies de Catalunya sinó també el País Valencià i les Illes Balears, que, en conjunt, representen 13 milions més de possibles consumidors. Una xifra ja alta per sí mateixa, que pren encara més rellevància si es veu des de la perspectiva de les dimensions limitades de Catalunya.
En fi, cal remarcar la poca importància que fins ara s’ha donat al màrqueting. Catalunya és el país sense estat que produeix més cultura en la pròpia llengua, però probablement no fa suficient per donar-la a conèixer. Potser és somniar massa, però imaginem que els partits polítics que estan governant el nostre país, enlloc de treballar per promocionar i exaltar la cultura catalana des dels propis partits per tal de reafirmar el catalanisme que els ha portat a estar on estan, treballessin junts per i des de la cultura nacional. Per difondre-la des d'una perspectiva de poble enlloc de partit. Però per assolir aquest objectiu no només han de participar els polítics, sinó també la societat catalana des de tots els àmbits. Crida, cultura catalana!
Col·lectiu Jaume Damians