Tots ens hem emprat a fons, aquests dies, en obtenir alguna cosa clara sobre l'actual crash econòmic i sobre tots les seves conseqüències per les nostres economies, per l'economia nacional, per l'europea i per la del món, i per aquest ordre generalment... Això és normal. Però al mig de tanta informació moltes vegades “els arbres no ens deixen veure el bosc”. Si passem per alt l'origen de la crisi: hipoteques sub, assoliment de riscs estratosfèrics per la base del sistema capitalista, el sistema financer nord-americà, trasllat al sistema financer europeu via actius tòxics, aplaudiments a la banca espanyola perquè es trobava “més sanejada”, somriure gelat perquè nosaltres no estem molt intoxicats per el virus made in USA, però hem generat un bacteri hipotecari propi que amés provoca el síndrome de paràlisi de l'economia, via paràlisi de la construcció, que acaba afectant al sistema financer espanyol... La veritat és que ens trobem davant d'una situació que alguns ja estan patint en el terreny personal i que, sincerament, molts mai haguéssim pensat que ens hi trobaríem, ni de molt lluny.
Això eren coses que van passar al 1929 o, a la època actual, a països perifèrics, als anomenats Tigres Asiàtics, a l'Argentina... és a dir, a gent governada per polítics corruptes i empresaris sense escrúpols. Però una de les característiques diferencials d'aquesta crisi, com la del 29, és que parteix del centre del sistema i no de la perifèria... i, a aquesta altures de la crisi, es troba a faltar una anàlisi més profunda.
¿Representarà aquesta crisi una posada en valor real dels béns naturals i del treball de transformació d'aquests, que es fa a tot el món? Dit d'una altre forma: ¿Ens hem d'acostumar a que el nostre nivell de vida i el d'altres zones del planeta que estan fabricant molts dels productes que consumim no sigui tan disparatadament diferent? Encara més: ¿No podria ser que el sistema està trobant una manera molt bèstia d'anivellar els nostres salaris per la part baixa, és a dir, no apujant el d'aquests països sinó baixant els del primer món?
A vegades alguns alumnes m'han preguntat: “...i això, la Història, per a què serveix?”, volent dir: “fabricar una totxana serveix per fer una casa, un maquinista del tren transporta a gent, un ramader..., un fabricant d'ordinadors... però i la Història... uff... el passat, passat està... doncs a un altra cosa, al present i cap al futur...”. Resposta: de la mateixa manera que una persona amb alzheimer perd la seva auto-consciència, i sense ajuda està condemnada, inevitablemente, a patir qualsevol tipus d'accident i exposada a tots tipus de riscs que, de segur, posarien fi amb rapidesa a la seva pròpia vida; una societat que no recordi las ensenyances de la Història i que no sàpiga posar en valor actual aquests records, tornaria clarament a repetir fets terribles que sense dubte la condemnaria a viure experiències molt tràgiques. La Història, serveix, amés de per auto reconeixer-nos com animals socials i històrics que som, per a, en moments extrems, evitar processos destructius de béns i infraestructures, plenes aquestes també de vides i d'esforç humà. Doncs bé, no hem d'oblidar mai que, aquesta destrucció, que ens dóna tanta por, que és la guerra, va tenir lloc poc abans i poc després del 1929... és la nostra Història! Però aquesta terrible experiència de la guerra l'estant patint ara mateix, just en aquest precís moment en que estem acabant aquestes línies, milions de persones a altres llocs, i... en el centre de tots els conflictes està la lluita pel control dels recursos del planeta: és la seva Història?... és la nostra Història!, la Història de tots.
Quina metàfora del nostre temps que un recurs essencial pel funcionament del Matrix oficial i del Matrix rebel (ordinadors, internet i mòbils,...) sigui el coltan un mineral que ja ha provocat moltes morts i guerres al centre d'Àfrica, a les selves, fins ara verges, on habiten els últims goril·les, i que aquest recurs bàsic del sistema està sent estret per nens esclaus amb martells.