dimecres, 18 de setembre de 2019
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Demà és avui

I l’endemà què? Doncs res, l’endemà res. L’endemà,
senzillament, ja no existeix, ni com a terme ni com a concepte. Què ha
desaparegut abans, el mot o la idea?

L’endemà,
entès com a paraula, té tres variants precioses, deformacions dialectals que
ens poden il·luminar sobre el perquè d’aquesta desaparició: el sendemà, que reflecteix una idea
espiritual, quasi religiosa, del futur: el ‘sant demà’; el soldemà, que eleva l’avenir a la categoria d’astre rei, font de
vida i d’esperança: el ‘sol demà’; i l’anydemà,
que concreta la imprecisió del concepte demà
amb un termini concret: un any, com si volguéssim dir que “el demà dura un
any”.

Totes tres variants, així com la forma
original, es troben en vertiginosa extinció, substituïdes per aquest horrorós
“el dia següent”, un dels fetus més bords que ha donat el catanyol. No el
destaco ni en cursiva, no fos cas. Però no cal patir, tampoc, perquè es tracta
d’una substitució temporal. El deixarem de sentir demà mateix, quan aquest
concepte tan sofisticat de ‘un dia immediatament posterior a un esdeveniment
futur’ sigui massa complicat per als nostres cervellets absorbits per la
immediatesa de l’avui. Avui passen tantes coses, i ens les expliquen des de
tants fronts, i tenim tantes emocions per viure, i tants jocs per dur a la
pràctica, que qui vols que pensi en… en l’endemà? I ara, què dic! Ni en demà
mateix, volem pensar! Us en recordeu d’aquell vell concepte antediluvià,
sacrifical, del ‘dia de demà’? Quin riure, oi?

Vaig deixar de dur els carrets a revelar a un
fotoprix de sota casa perquè em demanaven per quina hora els volia. “Per quina
hora? No ho sé, ja passaré quan em vagi bé, avui no, un dia d’aquesta setmana,
si de cas…” El meu al·legat anti-pressa era, naturalment, ignorat amb la frase
de rigor: “Estaran a les (i aquí poseu-hi una hora després de l’hora que era)”.
M’angoixava, pensar que les meves fotos es podrien durant tres o quatre dies en
una botiga, avergonyides per totes les altres, rabents, que no s’hi devien
estar més de quatre o cinc quarts. No havíem quedat que una fotografia era un
instant fixat per a l’eternitat?

L’eternitat, doncs, es veu que ara només dura
un dia. Tant com la vigència dels juraments d’aquests estafadors professionals
que ens prometen l’oro i el moro i l’endemà ja no se’n recorden. Potser ells
són capaços de viure sense sants ni sols ni anys, però tingueu present que el
mot demà prové de matí, i ser capaços de llevar-se al
matí sense matí ja sembla una mica més difícil.


per Pau Vidal


Aquest article forma part d’una iniciativa conjunta de l’Associació Catalana de Premsa Gratuïta

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per