Des del meu finestral

La boirina s’anava esvanint, lentament, deixant entreveure els edificis, llunyans, de la ciutat. Aquella ciutat que, ara, es presentava estranya i discreta als meus ulls. Contemplant, amb curiositat, les fileres de teulades  intentava esbrinar els sentiments, que sota d’elles, s’hi allotjaven. Tot un món s’obria, davant meu, en aquella desconeguda i nova singlada.

Barrejant la por amb el dubte, l’esperança amb la temprança i la il·lusió amb la enyorança, despertava i observava la claror que s’esmunyia, cada matí, en aquella habitació fosca i amuntegada.

¡¡ Bon dia, melangia !! - em deia. Era el ritual de cada matinada.  La manera de començar un dia més ple, tal vegada, d’ il·lusions esquinçades.  

Poc a poc,  les ombres s’escapaven, callades, davant la crida del primer raig de sol matiner. Les finestres s’obrien, mandroses, donant pas a les salutacions del dia i, com sempre, moltes incerteses florejaven vehements.

Aquella finestra rodona era el punt on, pel matí, els meus ulls descansaven i, de les moltes que en hi havia, era la que més m’encisava. Com una crida matinera, obligada, tots el coloms anaven a la reunió que, dalt d’aquell terrat s’hi congregava. Junts i aplegats a punt de marxa s’alçaven, incansables, en una supervivència encoratjada.

Esquivant, amb saviesa, a unes gavines allunyades del mar, cerquen amb delit  l’aliment en una lluita desesperada. La pugna per la victòria es inevitable. Gavines i coloms s’ enlairen en un encontra vital, impertorbable.  Igual que en molts, d’altres éssers, el més dèbil perd la batalla. Immutables,  en acabar el dia  tornen a casa, disciplinats, sabent que, a punta d’alba, començaran la mateixa tasca rutinària.

L’ Ombra es deixa caure, silenciosa, i tanco les cortines després de mirar, un cop més, el lloc on tots s’hi apleguen. Un somriure se’m dibuixa, mirant aquell colomar. Una lliçó d’ esperança havia aprés aquell dia. Les llums s’encenen a la ciutat, saludant la nit, mentre el sol s’acomiada, en un  crepuscle rogenc, convidant-me  a veure’ns en la propera jornada.

Però, com si el temps s’hagués aturat en aquella contrada, altre cop, sola i pensarosa somiejo, entre quimeres eixordada pels meus propis pensaments, intentant apartar l’enuig, que m’aclapara sense raonament.

Un soroll inesperat dilueix, sobtadament, les cabòries en que estic submergida. Es un colom matiner que pessiga, damunt la lleixa, unes molles de pa oblidades. La frescor em colpeja el rostre, desembromant la meva ment, quan li obro la porta. Un sol tímid es discerneix, entre els núvols i, ja, no vull més angoixes ni miratges.

Després d’uns instants ell se’n va, voletejant sota la meva mirada, mentre celebro que tinc tota una vida, per viure, des del meu finestral.

per Maria Fors



← Torna a l’hemeroteca