dimarts, 11 de de febrer de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Descansar dels catalans d’una vegada i per totes

Avui Espanya es veu ella mateixa com un país modern i emergent –potser fins
i tot d’una manera hiperbòlica– i arxiva així algun dels seus complexos del
passat llunyà i no tant llunyà. I ho fa davant d’Europa i del món, però també
davant d’una Catalunya percebuda des de sempre com l’avançada de la modernitat.

Amb aquestes noves energies, Espanya se sent capaç de culminar un projecte
d’estat que imita França, i que sempre havia somiat, però que no estava en
condicions d’assolir per raons òbvies. Espanya a poc a poc s’ha anat adaptant
al model francès de centralització i d’aposta per una gran capital artificial,
però d’una gran projecció internacional. Espanya vol concentrar totes les
capitalitats, la política, l’administrativa, l’econòmica, la financera, la
cultural, a Madrid i convertir-la en la gran ciutat peninsular i en el gran cap
de pont europeu cap a Amèrica, d’anada i tornada.

Amb aquestes accions vertebradores els espanyols milloren el model francès,
ja que no exigeixen una absoluta uniformitat cultural, permeten un determinat
grau de descentralització política i administrativa, i també un determinat grau
de diversitat lingüística i cultural. Han construit una Espanya piramidal i
jerarquitzada, però diversa i descentralitzada al mateix temps.

Abans de repensar-se,
Espanya mantenia una relació de confrontació amb el fet català, en el qual
participaven el rebuig i l’admiració i que tenia una gran virulència
sentimental. Una part d’aquesta virulència ha persistit, com queda clar en
moltes declaracions i accions d’alguns, sobretot de responsables polítics del
Partido Popular.

Però ara Espanya li
ofereix a Catalunya participar en el seu projecte com una província feliç més
en un gran projecte espanyol, emergent i modern. És la Catalunya optimista del
lema electoral. No caldrà ni tant sols deixar de parlar català, per a les coses
d’estar per casa. I amb tots aquests avantatges que ens donen, Espanya encara
no entén com és que Catalunya no acaba d’acceptar amb entusiasme una oferta que
li sembla tan bona, encara que la majoria  dels calés de totes les grans inversions
espanyoles continuin sortint de les mateixes butxaques de sempre.

Mentre escric això em vé al
cap el record d’un viatge amb taxi que vaig fer fa pocs dies. El conductor
tenia la ràdio engegada i amb la sintònia de la cadena Cope, des d’on un
locutor i els seus col·laboradors mostraven un gran aire de prepotència i
xuleria mentre comentaven les noticies. En arribar el torn d’algun tema
relacionat amb Catalunya la cosa ja destil·lava un odi no gaire disimulat.

Podia haver-li dit al conductor que canviés l’emissora o que apagués la ràdio,
però tenia curiositat per saber què deien de primera mà i verificar el què
diuen d’aquesta emissora. Algun temps enrera m’hauria cabrejat, ara en canvi
notava un gran avorriment. "No es cansen mai aquesta gent? Sempre diuen el
mateix i malgrat això cada dia hi ha un munt de persones que se’ls escolten…i
segueixen i segueixen malgrat el revés electoral del PP" vaig pensar
mentre badallava.

Tot plegat avorreix i molt. Avorreix que vegis que et prenen els calés i el
pèl, i que a més t’odiïn, i que siguis la causa de tot mal (i en aquest sentit
és sorprenent la quantitat de tòpics que corren de nosaltres que són iguals als
que corren sobre els jueus), i que quan gosis alçar la veu et diguin
victimista, i que ens diguin provincians (d’acord que el món és més gran que
Catalunya, però a molts, moltíssims el món se’ls acaba a Espanya), i que cada
cop que intentis reivindicar alguna cosa immediatament aclareixis que vas de
bon rotllo i demanis disculpes no sigui que et confonguin amb un terrorista,
que es riguin de la teva llengua, i que se’n fotin que a Catalunya no funciona
res, quan el que no funciona resulta que no depén de nosaltres sinó
d’ells…Avorriment, cansament i unes grans ganes de que tot això acabi d’una
vegada i per totes.

En els últims anys, Espanya s’ha repensat
ella mateixa i, en conseqüència, ha repensat el paper que hi té Catalunya, la
seva relació amb el fet català. I mentre d’una banda els polis dolents
matxaquen des de tribunes periodístiques inventades amb aquest objectiu, n’hi
ha d’altres que fan servir la tàctica de l’assimilació sistemàtica “sin que se
note el empeño”. I així ens llevem cada dia i anem a treballar, i paguem més
inmpostos que ningú perquè altres puguin tenir carreteres i trens d’alta
velocitat. Allò que es diu la solidaritat vaja. Una solidaritat unilateral
però. 

El sentiment bàsic sobre el qual ha
descansat aquesta nova imatge d’Espanya de cara a ella mateixa és el que
podríem anomenar l’orgull en la modernitat. El progrés econòmic, el
reconeixement polític, la construcció d’un estat democràtic raonablement
eficient, ha casat orgull espanyol i afany de modernitat, que fins al
franquisme estaven clarament divorciats. Els qui volien un país modern, sentien
que “les dolía España”. Els qui proclamaven l’orgull espanyol ho feien des de
valors aliens i fins i tot contraris a la modernitat, al crit –entre d’altres–
del “que inventen ellos”. Ningú ja no es recorda d’això? Doncs no fa tants
anys.

La vella catalanofòbia era una barreja de
rebuig i enveja, d’admiració i d’incomprensió, de necessitat i
d’incompatibilitat de valors. Però en un pla de relativa igualtat. La nova
catalanofòbia és la fatiga de qui se sent més fort en tots els terrenys davant
del corcó del qui consideren ja més feble i anacrònic. Ni ens admiren ni creuen
necessitar-nos, encara que l’economia sense nosaltres no els aniria com els va,
evidentment. No entenen que no ens volguem adherir a un projecte de província
feliç que els sembla beneficiós també per a nosaltres, ja que ells també pensen
i senten pels altres. El debat sobre l’Estatut de Catalunya els va enervar,
però sobretot els va cansar. I si no ens necessitessin imperiosament per la
cartera, potser serien ells els que ja ens haguessin proposat la secessió, i
s’haurien deixat de patrioterismes barats, per descansar dels catalans d’una
vegada. Perquè estimar-nos, ni ens estimen ni ens han estimat mai. Aquesta, i
no cap altra, és la crua realitat. Que ningú no s’enganyi.


per Santi Capellera

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris