dilluns, 10 de de febrer de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Diari d’un mal any

Diari d’un mal any
J.M. Coetzee
Edicions 62

A les acaballes d’aquest 2007 res més adient
que parlar d’un llibre que porta com a títol “Diari d’un mal any”. Tenint en
compte els esvorancs literaris d’una cultura massa productiva, el que més
s’agraeix és l’honestedat i la coherència a l’hora d’oferir-nos una obra
literària. La última novel·la del premi nobel de literatura, J.M. Coetzee, ens
presenta un experiment literari que conjuga l’assaig i la novel·la en una
proposta prou diferent com per atreure els amants d’ambdós gèneres.

Així, narrada per múltiples veus, l’obra ens
ofereix les reflexions d’un eminent escriptor australià que a l’hivern de la
seva vida contrastarà les seves opinions i els seus pensaments amb els d’una
jove que li farà de mecanògrafa i amb la que anirà compartint la solitud.
L’encert de la proposta està en el contrast entre les opinions del escriptor i
les de la jove. Així, Coetzee anirà exposant reflexions que van des del
terrorisme internacional fins l’apartheid passant per la filosofia, la
literatura, etc.

La forma en la que Coetzee
justifica les reflexions dins de la novel·la és per mitja d’un encàrrec
literari que el protagonista, el senyor C., accepta d’una editorial alemanya.
La mecanògrafa que contracta, la senyoreta Anya, d’uns vint i vuit anys i veïna
de l’apartament on viu, no és correctora de professió; el senyor C. li ofereix
la feina perquè està sol i s’enamora de la joventut d’Anya. D’aquesta manera,
la interacció dels dos personatges anirà vertebrant la novel·la creant una
complicitat que acabarà fent que Anya és replantegi la seva vida, sobretot pel
que fa a l’amor.

Un dels fronts de debat que la novel·la obre
és el que planteja la pregunta per si qualsevol exercici literari és o no
purament retòric i per tant, si no hipòcrita, si ineficaç a l’hora de fer
literatura de denúncia. D’aquesta forma, Coetzee ens presenta a Dostoievski i
Tolstoi com els referents als que tot escriptor ha de tendir. Així, ens parla
d’un dels germans Karamasov, d’Ivan, i de quan aquest torna la seva entrada
d’admissió a l’Univers que deu va crear en tant que és incapaç de suportar els
horrors d’aquest món. Per la qual cosa, “Si a algú (Alyosha, per exemple) li
és concedit vèncer a Ivan, mitjançant la paraula o l’exemple, ¡llavors la
paraula de Crist realment quedarà confirmada per sempre! Y, per tant, un pensa:
Slava, Feodor Mijailovich!…
Aquesta declaració de principis és important,
ja que l’equilibri entre la novel·la i l’assaig podrien banalitzar una obra que
vol anar més enllà de l’anècdota que poden representar les opinions d’un vell i
una noia. Per sort per nosaltres el llibre no es queda en la anècdota i podem
dir: Slava, J.M. Coetzee.

per Diego Giménez

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris