dimarts, 11 de de febrer de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

El monòleg del poder

Constato amb tristesa i —per què no dir-ho?—
consternació, com els referents canvien, però les formes es mantenen. Així com
fa uns anys els pseudo-intel·lectuals i els literats d’estar per casa s’omplien
la boca amb llatinades que ells creien que vestien d’allò més, i abraçaven
temps després la rimbombància del francès, avui en dia el cim de la modernitat
cultural reclama l’abordament constant i sense treva dels anglicismes. I quin
cim tan baix que és aquest.

Ja no n’hi ha prou en fer un descans a la feina, ara
hem de fer un break. Si no ets capaç de respectar els codis interns de
la teva empresa, no només te les faran passar magres fins que pleguis, sinó que
et faran mobbing. Si en el teu dia a dia et sents maltractat per algú
que abusa del seu poder o la seva força, no se t’acudeixi acusar-los
d’assatjament laboral, ningú t’entendria: parla clar i queixa’t de bullying.
Cal ser un trendsetter, que el nostre speech sigui reeixit, que
tingui punch, que no es limiti a ser una insulsa performance o un
atzarós happening sinó que sigui efectiu i, sobretot sobretot, que sigui
cool.

I no es tracta de barrar el pas als neologismes, a la
captació necessària de paraules forànees que ens permetran expressar entitats i
conceptes nous altrament innombrables. No. Es tracta de treure’s la mandra del
damunt i trobar aquells mots propis que ens permeten expressar exactament el
mateix. Ignorar-ho és caure en el parany dels argots interdisciplinars: en la
sensació de creure’s diferent (i massa sovint superior) pel fet de compartir un
marc lingüístic difícil d’entendre des de l’exterior del grup. És voler
aferrar-se a una moda vana i imperant que, com totes les modes, i malgrat tot
el mal que està fent, té els dies comptats.


per Roger Simeon

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris