dilluns, 10 de de febrer de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

El pit

El pecho
Philip Roth
Mondadori
93 pàg.

En aquesta època de
l’any en que l’anatomia del cos és més patent en tot el seu esplendor sembla
adient parlar d’un llibre de Philip Roth que porta com a títol ‘El pit’. Encara
que hi ha qui considera que situar aquest relat de Philip Roth en el mateix pla
que ‘La metamorfosi’ o ‘El Nas’ és, potser, concedir-li massa honors al
reconegut escriptor americà, crec, per contra, que la comparació més que
honrosa és justa. D’aquesta manera, de la mateixa forma que els relats de Kafka
i Gógol posen de manifest allò plausible de l’increïble, també el de Roth ens
col·loca en la mateixa perspectiva i ho fa de forma similar, a saber,
utilitzant la literatura per a acostar-se a una realitat a la qual només,
potser, es pugui accedir des de la imaginació, utilitzant la literatura no com
mitjà sinó com fi en si mateix. En aquest sentit, seguint a Barthes i Kristeva
pel que toca a la intertextualidad, es dóna en ‘El pit’ la incorporació, en el
discurs de Roth, d’una tradició que es remunta des de Hesíodo i Homer, quan les
muses aprenen a escriure, fins a la seva aportació, passant per Kafka, on en
aquest cas no és Gregor Samsa qui al despertar-se un matí, després d’un somni
intranquil, es va trobar convertit en un monstruós insecte sinó el professor
David Kepesh qui, aquesta vegada, va començar d’una manera rara i va acabar
convertint-se en un pit. L’interessant és notar, seguint a Roth si, però,
hauria pogut començar d’altra manera, al marge de com comencés?

No obstant això, anem a pams. Pel que es
refereix a la història, com comentem, ens trobem davant un home d’uns
trenta-vuit anys que es converteix en un pit d’uns 73 quilos. El professor
David Kepesh comença notant una picor en l’engonal i acaba postrat en una
habitació d’hospital cavil·lant sobre la seva transformació. Passa per una
primera fase d’horror, de repulsa de la seva nova forma; segueix amb una segona
fase on sembla estar a gust amb la dimensió de plaer que li obre el seu nou
estat, per a finalitzar en una fase de negació que atribueix a la bogeria. Pel
que es refereix al tema, allò interessant és tant la importància de la
construcció subjectiva de la identitat sexual contemporània (on es fa
necessària la referència al psicoanàlisi), com una de les obsessions de la
societat en que vivim, a saber, l’accent que es posa en la realització d’un
mateix. Aquests dos elements es conjuguen en el relat en el moment que el
professor relata una escena que es dóna amb la seva núvia Claire en la platja,
on explica el plaer que va sentir al identificar-se amb l’objecte del seu
desig, el pit de la seva núvia, i Kepesh contínua, no em nego a supeditar el
meu desconcert a la teoria de la satisfacció del desig. Per polida, moderna i
deliciosament punitiva que sigui, em nego a creure que això és un tant el que
desitjava ser. No! La realitat és més imponent que això, la realitat té certa
distinció
. Encara que la realitat s’imposa, és, no obstant això, la
imaginació la qual ens dóna una de les claus interpretatives de l’obra, ja que,
com comenta el professor, més kafkaià que Kafka, ha estat capaç de convertir la
carn en paraula de manera que, com un cavaller quixotesc, ha convertit els
molins en pit, però, no sense abans advertir-nos que davant la realitat i el
seu principi Kepesh seguirà sent una broma.

per Diego Giménez

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris