Facto Delafé y las flores azules

“Hem volgut fer un disc que doni energia”

fdylfap.jpgHelena Miquel, Òscar D’Aniello i Marc Barrachina són els components del grup Facto Delafé y las flores azules. Amb lletres positives, que barregen quotidianitat i poesia urbana, i amb la inconfusible veu de l’Helena, han aconseguit enamorar el públic català. Després del seu primer disc, i de fer la banda sonora de la pel·lícula Yo soy la Juani de Bigas Luna, publiquen La luz de la mañana. Dos dels components són d’El Masnou.



Helena Miquel, Òscar D’Aniello i Marc Barrachina són els components del grup Facto Delafé y las flores azules. Amb lletres positives, que barregen quotidianitat i poesia urbana, i amb la inconfusible veu de l’Helena, han aconseguit enamorar el públic català. Després del seu primer disc, i de fer la banda sonora de la pel·lícula Yo soy la Juani de Bigas Luna, publiquen La luz de la mañana. Dos dels components són d’El Masnou.

fdylfag1.jpg- Per què “Facto”, “Delafé” i “las flores azules”?
Helena: Es tracta de pseudònims. “Facto” és en Marc, que fa les bases, “Delafé” és l’Òscar, que escriu les lletres i jo, “Las Flores Azules”, que juga amb el significat de la paraula “blue” en anglès, que es refereix a la melangia, i les flors vindrien a ser la part pop del grup.

- Sou un grup que barregeu hip-hop, rock, pop, electrònica i soul. Creieu que hi ha algú que estigui fent música semblant?
Marc: Nosaltres abans de ser músics vam ser oients de tot tipus de música i això ens ha condicionat molt a l’hora de fer les cançons. Crec que cada estil musical té defectes i virtuts, i el que intentem fer és agafar el millor de cada un d’ells. D’altra banda, crec que en l’àmbit nacional el nivell està pujant i hi ha grups que fan coses interessants relacionades amb la música més groove, com poden ser Mandalas, Nubla, El Guincho...

- Per a qui no ho sàpiga, què és el “groove”?
Marc: És el “Pam tu maka tum pah”, més o menys...

- I com va influir l’estància a Londres de l’Òscar a la personalitat del grup?
Oscar: Senzillament vaig estar dos anys vivint a Londres i en tornar vaig redescobrir Barcelona. Això em va donar peu a escriure. D’allò van sortir gran part de les lletres del primer disc. A nivell musical, Londres em va apropar molt a la música negra i al seu esperit, fet que està molt present a FDFA.

- Des que vau guanyar el premi Joves promeses del Masnou, el 2003, fins avui, com heu evolucionat?
Helena: Des d’aleshores hem crescut tant en  la manera de treballar com en la manera de plantejar-nos el que fem com una feina diària.. L’evolució ve donada per la  pròpia experiència, encara que a vegades és inconscient.

- L’Helena va arribar per fer una col·laboració i s’ha quedat. Era la peça femenina que faltava? Teníeu previst un grup de tres?
Marc: Abans que es formés el projecte recordo que tenia la idea de fer un grup que sonés a girl group anys 60 barrejat amb hip-hop. Quan vam començar l’Òscar i jo, evidentment no existia la més mínima possibilitat de dur a terme aquella idea, però amb l’arribada de l’ Helena tot va canviar.

fdylfag2.jpg- Els tres teniu experiència amb altres grups. Per quin motiu creieu que ha arribat tant el vostre discurs a la gent? I com teniu els altres projectes?
Helena: Crec que, principalment, el públic se sent identificat amb les nostres lletres i que, a més, troba atractiu el fet que siguin positives, que parlin de la bellesa de les petites coses i de la felicitat. Però no ho fem de forma dramàtica sinó que el que volem és passar-nos-ho bé i que la gent s’ho passi bé. Veure les persones somrient després d’un concert ho és tot, ens omple moltíssim.  Personalment, segueixo treballant amb l’Helena. Precisament ara estem preparant el tercer disc, que serà en català. Tenim pensat enregistrar-lo a l’octubre.
Òscar: Per la meva part, compagino la feina amb FDFA i Mishima, però he hagut de buscar una baterista substituta per quan coincideixin les dates de concerts. Inconvenients de l’ofici…

- Com recordeu la col·laboració a la pel·lícula Yo soy la Juani de Bigas Luna? Sembla que us va trucar després que li recomanés la vostra música la seva filla, no?
Helena: Sí, la seva filla li va donar el nostre primer disc i el Bigas Luna, en aquell moment, estava mirant de trobar els grups que li podien fer la banda sonora. Li van agradar molt “Mar el poder del Mar”, “Crema Solar” i “Enero en la playa”, i va pensar que aquella música li encaixava molt bé. L’experiència va ser fantàstica, va ser el revulsiu per tornar a compondre i ens va permetre investigar una mica més en el so, ja que es tractava d’un projecte molt concret, A més, allò va donar peu a allò que seria el so del nostre segon disc.

- Cada vegada feu més directes. Com els prepareu?
Helena: Des que va sortir el segon disc, estem fent moltes actuacions i estem mantenint el mateix espectacle. Com que no portem una banda clàssica amb bateria, baix i guitarra, hem incorporat sobre l’escenari altres elements com les projeccions, els globus gegants, una màquina de bombolles de sabó, confetti i sobretot molta actitud.
Marc: Cada cop gaudim més. Simplement intentem mantenir l’esperit de passar-ho bé i ser conscients que cada concert és únic per a cadascuna de les persones que ens vénen a veure.

- El primer disc, Facto delafé y las flores azules vs El monstruo de las ramblas (2004),  va ser una revelació. Aquest segon, La luz de la mañana, és una continuació o un trencament?
Òscar: Una continuació, sens dubte.

- Podem parlar d’un àlbum optimista?
Òscar: Sí. Hem volgut fer un disc que doni energia, que posi contenta la gent i que els faci treure un somriure. Un disc lluminós. Un cant a la llum i a la vida.

per Albert Lladó | Fotos: Juan Miguel Morales

Aquest article forma part d'una iniciativa conjunta de l'Associació Catalana de Premsa Gratuïta

← Torna a l’hemeroteca