dilluns, 10 de de febrer de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Flamarada

Aquell
resplendor, difós des de la llunyania, el captivava d’una manera exacerbant. L’ànima
embogia per la  foguerada de la il·lusió.
La ment emprenia el vol a la recerca d’una vida. I el fogony el cridava,
suaument, xiuxejant el seu nom amb la caliditat d’una carícia.

Sentia que les seves arrels s’aprofundien
cada cop més, en un entorn massa estructurat. Dissenyat per un món,  que no entenia. Aquells decorats ja no eren
els que ell havia somiat, en el teatre de la seva vida. 

Havia arribat,
tal vegada, el moment de marxar ?. Potser, era l’hora de tallar aquelles arrels
que el lligaven, que l’alimentaven i el protegien però, no el deixaven caminar.

Baixava
per unes escales plenes d’història, de parets vestides d’avantpassats i de
llums tènues, discretes al seu pas. Un sarró, penjat a l’esquena, seria tot el
seu equipatge.  El porticó era l’últim
entrebanc, abans de la seva marxa. Només li calia deixar, enrere, aquella torre
alta i punteguda, on havia viscut tota una vida. Massa temps, ja.

El passos el duien, segur, cap a la seva
llibertat. El pont de pedra i sorra, seria l’últim esglaó a vèncer. Després
tallaria, per sempre, les arrels que l’havien captivat. El riu i les muntanyes,
la seva nova llar.

La complicitat
de la nit l’empenyia, delirós, cercant el seu destí. Ell, encara, no ho sabia,
no l’havia vist. No s’esperava que, el destí el portaria per on ja estava
escrit.

La llum que embolcallava la torra, s’anava
fent  més tènue amb la distància i, la
por començava a fluir. Des d’aquells moments, seria una companya inseparable
que, no el deixaria més en cadascun dels cruixits de la nit. Per què vens, ara,
por ? On ha anat el meu amic coratge ? Anava dient, en veu alta. Pensava que,
així, espantaria l’enyorança d’aquell món estricte que, acabava d’abandonar. No
puc pensar amb això – es deia, a sí mateix. Ara, he de continuar, seguint el
meu destí.

Una esgarrifança el va recorre, de dalt a
baix. Aquell udol en mig del no res, li va colpejar els sentits. Ja no podia
pensar. Ni tant sols un mot, ni un crit, podia sortir de la seva desesperança.  Com si l’ànima se li escapés, va corre fins
aquella clariana del bosc, cercant un refugi per  la seva ignorància. La incertesa aclaparava el
raonament i, només podia sentir el batec d’un cor esbroquellat.  

Mentre aquells pensaments el turmentaven,
encara les forces el guiaven cap aquell guspireig que, il·luminava una nit de
tenebres sense respostes.  Avançant amb
la mirada llunyana, no va deixar que els seus companys, de viatge, li diguessin
que havia de fer.

Sol, vestit d’inconsciència i armat amb l’escut
de la jovenesa caminava, forassenyat, seguint aquell fogalleig de
torxes flamejant. Per fi, podia sentir com s’endinsava dins el nou món que
l’esperava. Ja no li calia res més, a partir d’ara. Havia arribat al cim. Ara
podia agafar la seva pròpia torxa resplendent de llum, dins d’aquella nit
emboirada.

El primer raig de sol li va acaronar els
cabells mullats de rosada i, els ulls li van deixar contemplar l’esvaniment de
la boira, a punta d’alba. La reixa del casalot es va obrir, poc a poc, trencant
un silenci farcit de paraules.

Bon dia,
xicot. Que hi fas, aquí fora ? Discernint la realitat d’un miratge – li va
respondre- Doncs, tot allò que creia foguerades, només son lluernes en nits
solitàries.

Altrament, també,  allí on hi arriba la llum de la saviesa,
sempre hi haurà una eterna flamarada.


per Maria Fors

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris