dimecres, 28 de d’octubre de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Haver de tirar enrere, per després poder avançar

L’opinió institucionalitzada difosa i alimentada moltes vegades pels
mitjans de comunicació no sempre s’ajusta a la realitat i, en molts casos, és
el reflex d’una concepció del món que interessa mantenir, tant per justificar
el passat com per preveure el futur. Si no, que li preguntin a Galileu, que la
primera meitat del segle XVII, jutjat per la Inquisició, va haver
d’abjurar de la seva teoria que la terra girava al voltant del sol, pronunciant
de genolls les paraules següents: ”Jo, Galileu Galilei, als setanta anys
d’edat, de genolls en presència de Vostres Eminències, tenint davant dels meus
ulls els Sants Evangelis, sent jutjat com a sospitós d’heretgia per haver
sostingut i cregut que el sol fos el centre de l’univers i immòbil i que la
terra no fos el centre i es mogués, abjuro, maleeixo i detesto els errors
esmentats”.

Moltes vegades acceptem una idea o un principi que subratllem com a axioma
irrefutable, simplement perquè ho diu tothom, tots pensen igual, és l’opinió
majoritària o coses semblants. Tanmateix, el que tots diuen, pensen o opinen no
sempre és veritat o la veritat de fet.

Galileu va acabar
acceptant l’opinió general institucionalitzada contraria al que ell, després de
moltes investigacions personals, a la seva tesi científica. Encara que segons
sembla i es diu, en aquella degradant situació, va donar un cop al terra amb el
peu i va dir, en veu molt baixa: “E pur si muove”. Deixant a banda el difícil
que seria a setanta anys, de genolls, colpejar el terra amb el peu, de segur
que el gran savi, ple de sentit comú, va cedir i va resistir la humiliació per
evitar problemes personals, no tortures potser, però a causa de la seva edat
avançada, ho va fer amb la convicció que el temps li donaria la raó i
desautoritzaria els seus jutjadors i els poderosos de la seva època.

També és bo recordar el que va dir que Goebbels, ministre de propaganda del
Tercer Reich: "Una mentida repetida mil vegades es converteix en una
veritat", cosa que aquest periodista ha reiterat de manera constant en
aquestes mateixes pàgines, i que alhora van 
van intentar fer amb els fets de l’11-M els responsables del Partido
Popular, per por de pedre el govern de l’estat que més endavant, i suposo que
per la sort col·lectiva de tots, van perdre. Pobres pusil·lànimes els que es
van creure les mentides interessades dels responsables (o irresponsables en
diria jo) populars Acebes i Zaplana, que frisaven per arreglar els fets en i
per conveniència pròpia. Com es pot ser tan malvat? i intentar enganyar
l’opinió pública, tota, de manera tan interessada, quan els únics responsables
dels fets dels trens de Madrid havien estat els precursors de la política
agressiva i imperialista d’Aznar, Blair i Bush. Mentides a la llum del dia. Perversió
inaudita quan, d’aquesta manera, s’intenta transformar una falsedat en una
"veritat" assumida pel poble. D’aquesta forma es va intentar a
l’Alemanya, dominada pel nazisme, que la societat acceptés –o s’empassés– lleis
racials que van permetre la persecució sistemàtica de minories i la solució
final del problema jueu. Afortunadament van
ser molts els ciutadans alemanys que no van acceptar aquestes falsedats que,
d’altra banda, s’enfonsaven per la seva falta de racionalitat i de l’ètica més
elemental. El mateix va passar amb els ciutadans espanyols que va otar
majoritàriament l’opció contraria a la dels culpables d’aquella massacre de
Madrid.

No obstant això, també ara hi ha el greu perill que, sense adonar-nos, en la
nostra societat el quantitatiu prevalgui i s’imposi sobre el qualitatiu, en el
sentit que la quantitat d’opinants, que coincideix en un determinat judici,
s’imposi sobre la qualitat i coherència racional d’aquesta opinió. Algú pot
objectar que en una societat avançada i democràticament madura no és possible
caure en un error tan gruixut, ja que tots sabem que un idiota més un altre
idiota donen com a resultat dos idiotes i no una persona assenyada o
intel·ligent.

Aquesta va ser una
frase utilitzada de forma barroera per Mussolini per atacar i rebatre els
sistemes polítics de les democràcies que es van enfrontar a l’Eix feixista que
formaven Hitler, Franco i Muissolini. Tanmateix, són constants i quotidians els
exemples de com s’imposen sense crítica, fins i tot la seva acceptació general
per esgotament, modes, opinions i accions d’important transcendència moral i
política, no per la seva racionalitat, sinó per la seva difusió reiterada. Ja
sabem que quan el riu sona, aigua porta, però tots coneixem casos en els quals
unes "badomeries", una vegada difoses i generalitzades, han estat la
causa iniciadora d’un greu desequilibri econòmic, polític o fins i tot social.

Una societat veritablement culta i democràtica ha de ser molt conscient de la
subtil situació d’equilibri del seu sistema polític i de convivència, ja que,
aquest equilibri de naturalesa dinàmica, es manté en una situació adequada o de
bondat democràtica quan una correcta informació, la racionalitat i el diàleg
són els instruments que utilitzarà el ciutadà per elaborar el seu judici
personal. De no ser així, les campanyes de publicitat, propaganda i els eslògans
hàbilment mediatitzats poden provocar sacsejades massives, les quals condueixen
que la quantitat d’opinants s’imposi, sense possibilitat de la més mínima
anàlisi crítica de la racionalitat de les propostes, programes o judicis, ja
que, el simple pes sociològic de la quantitat d’individus, que pensen el mateix
sobre alguna cosa, fa impossible el discerniment sobre la qualitat de la seva
opinió. D’altra banda, l’estigma social amb el que s’ha assenyalat socialment
certs grups o col•lectius fa impossible una anàlisi racional de qualsevol
opinió que provingui d’ells, ja que les seves idees sempre estaran associades a
aquesta marca i rebutjades, en conseqüència, per principi. Fins i tot quan les
opinions d’aquests grups siguin una important aportació a la sensatesa
col·lectiva.

Les Illes en general, però per la diferència cultural i social també Catalunya,
l’estat espanyol i Europa s’enfronten a reptes difícils per als quals és
necessari preparar la societat en general. Per a això, res més oportú que el
foment d’una pedagogia del veritable diàleg i de l’anàlisi racional de les
idees, programes i opinions prescindint de tot apriorisme desqualificador o de
credulitats cegues, fonamentades exclusivament en la imatge de qui les proposa,
com fan habitualment els impulsors de les desavinences més pures des de
tribunes radiofòniques o des del gabinet de premsa del Partit Popular, per
citar algun exemple flagrant. Davant els seriosos problemes que ens esperen en
el futir més immediat, és imprescindible escoltar totes les opinions i
tenir-les en compte considerant els elements de racionalitat que puguin
aportar, incloses les d’aquests desaprensius que sembren el pànic social. En
conseqüència, benvinguts siguin aquells nuclis de generació de veritable
pensament rigorós i, per tant, respectuós i humil, encara que sigui diferent i
políticament incorrecte en tot cas, per així poder discernir el què sobre
alguna cosa, al marge de quants ho recolzen. A veure si d’una vegda i per totes
deixem el segle XX i les seves dissorts al tinter. A hores d’ara i a la
publicació d’aquest article potser ja haurà guanyat un partit a les eleccions
espanyoles. Només voldria, com a periodista i com a operador semàntic de la
realitat, que aquesta opció fos la que més s’ajustés a la pluralitat política
estatal, i que estigués lluny de les tesis autoritàries i separadores del
Partido Popular, hereu polític dels postulats d’aquella infame dictadura que
vam patir de l’any 1939 i fins el 1975, quèe déu n’hi dò el càstig col·lectiu,
i que encara alguns avui tenen la voluntat d’intentar recuperar i allargar com
sigui. Tinc vergonya aliena de totes a totes.


per Santi Capellera

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris