Homenatge a Sàlem

Maria Consol Fors i Vilaseca | Arenys de Mar

El Divendres, 22 de Febrer, cap a les 20,30 h., d’una manera fulminant e inesperada, moria el meu gatet Sàlem.

Tinc la seguretat de saber, que ell ja sabia tot el que l’estimàvem. Formava part de tots nosaltres, i nosaltres érem part d’ell. Tant sols tenia set anys i mig.

Podem construir tota una vida, al voltant de moltes coses, però, igual que un castell de vent, tot se’n pot anar volant en una bufada. Sempre es diu tota la mancança que se sent, en l’ànima, quan hi ha una pèrdua. Però, mai se és capaç de fer tot allò que deuríem, pels nostres.



Tot a corre-cuita, un petó ràpid sense ganes, una conversa trencada, un adéu  i fins ara. Així es va fent  tot, dia a dia, i sense adornar-nos, el rellotge ja no te aturada.

Com es que en hi han que no tenen ni tan sols, un minut per a dir tantes i tantes coses, aplaçades ?

A cada moment, de la nostra vida, sense que nosaltres hi puguem fer-hi res, prenem decisions que ens repercutiran per a sempre. Una paraula mal encertada, un crit injust, una acció desafortunada, ens porten per camins que no podem somiar.

Tot i amb això, es continua , com sempre, fent drecera marxant de la  bona travessera.

Ara que l’hivern es va acomiadant, poc a poc, de les nostres cases, es comença  a pensar en la claror de la  primavera i en la natura reverdida.

També, s’obre el ventall de  possibilitats que l’estiueig, ofereix  per les vacances.

Ja es pensa en tot allò que es vol fer, en les estones d’oci, i per tant, això implica el fet de plantejar tot el que o qui pot fer destorb.

 Arribat a aquest punt, ja es té la seguretat de que no es canviaran els plans establerts per a res, ni per a ningú. Que en farem d’ell o d’ella? No sé en quantes ocasions, he sentit dir aquestes paraules. Com si d’un peluix es tractés, ja es busca el racó on deixar aquell inconvenient, que malmet els dies d’esbarjo.

No puc imaginar  el que la seva ment deu  sentir , quan obrint-se la porta del cotxe el fan baixar , quedant-se sol enmig del no rés.

Sempre es té l’esperança de pensar, que tal vegada, cada dia, en hi ha menys de gent capaç de fer coses així.

Mai no podrem oblidar tot l’amor que ens va donar, en cada miol, en cada joc, en tots els innumerables moments que va estar al nostre costat.

Era sord, la seva raça i sol quedar al cap, de pocs dies de néixer però, ens entenia perfectament, només li mancava parlar.

Ara, i només, al cap d’uns pocs dies m’he vist capaç de poder-ne parlar. Va estar molt malalt, fa temps, i ho va superar, amb tota la cura que li varem donar. Com abans, deia, ell era un més de nosaltres i en més d’una ocasió havíem canviat projectes, per a no deixar-lo sol, massa temps, doncs pensàvem que no li era bo.

Per això, i per a tantes altres coses més, impossibles de poder dir ara, amb  aquestes paraules, volem retre el nostre petit homenatge al nostre amic, i company de jocs. Ell s’ho mereixia.

Els seus miols perduraran sempre,  en el nostre record. La seva mirada clara la portarem dins l’ànima, i la suavitat del seu pel de seda, ens quedarà gravat a la nostra pell.

Ens serà molt difícil de poder superar, el silenci i la buidor de la seva absència.

← Torna a l’hemeroteca