dimarts, 11 de de febrer de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Homenatge a Sàlem

Maria Consol Fors i Vilaseca | Arenys de Mar

El Divendres, 22 de Febrer, cap a les 20,30 h., d’una
manera fulminant e inesperada, moria el meu gatet Sàlem.

Tinc la seguretat de saber, que ell ja sabia tot el
que l’estimàvem. Formava part de tots nosaltres, i nosaltres érem part d’ell. Tant
sols tenia set anys i mig.

Podem construir tota una vida, al voltant de moltes
coses, però, igual que un castell de vent, tot se’n pot anar volant en una
bufada. Sempre es diu tota la mancança que se sent, en l’ànima, quan hi ha una
pèrdua. Però, mai se és capaç de fer tot allò que deuríem, pels nostres.

Tot a corre-cuita, un petó ràpid sense ganes, una
conversa trencada, un adéu  i fins ara.
Així es va fent  tot, dia a dia, i sense
adornar-nos, el rellotge ja no te aturada.

Com es que en hi han que no tenen ni tan sols, un
minut per a dir tantes i tantes coses, aplaçades ?

A cada moment, de la nostra vida, sense que nosaltres
hi puguem fer-hi res, prenem decisions que ens repercutiran per a sempre. Una
paraula mal encertada, un crit injust, una acció desafortunada, ens porten per
camins que no podem somiar.

Tot i amb això, es continua , com sempre, fent
drecera marxant de la  bona travessera.

Ara que l’hivern es va acomiadant, poc a poc, de les
nostres cases, es comença  a pensar en la
claror de la  primavera i en la natura
reverdida.

També, s’obre el ventall de  possibilitats que l’estiueig, ofereix  per les vacances.

Ja es pensa en tot allò que es vol fer,
en les estones d’oci, i per tant, això implica el fet de plantejar tot el que o
qui pot fer destorb.

 Arribat a aquest punt, ja es té la seguretat
de que no es canviaran els plans establerts per a res, ni per a ningú. Que en
farem d’ell o d’ella? No sé en quantes ocasions, he sentit dir aquestes
paraules. Com si d’un peluix es tractés, ja es busca el racó on deixar aquell
inconvenient, que malmet els dies d’esbarjo.

No puc imaginar  el que la seva ment deu  sentir , quan obrint-se la porta del cotxe el
fan baixar , quedant-se sol enmig del no rés.

Sempre es té l’esperança de pensar,
que tal vegada, cada dia, en hi ha menys de gent capaç de fer coses així.

Mai no podrem oblidar tot l’amor que
ens va donar, en cada miol, en cada joc, en tots els innumerables moments que
va estar al nostre costat.

Era sord, la seva raça i sol quedar
al cap, de pocs dies de néixer però, ens entenia perfectament, només li mancava
parlar.

Ara, i només, al cap d’uns pocs dies
m’he vist capaç de poder-ne parlar. Va estar molt malalt, fa temps, i ho va
superar, amb tota la cura que li varem donar. Com abans, deia, ell era un més
de nosaltres i en més d’una ocasió havíem canviat projectes, per a no deixar-lo
sol, massa temps, doncs pensàvem que no li era bo.

Per això, i per a tantes altres
coses més, impossibles de poder dir ara, amb 
aquestes paraules, volem retre el nostre petit homenatge al nostre amic,
i company de jocs. Ell s’ho mereixia.

Els seus miols perduraran
sempre,  en el nostre record. La seva
mirada clara la portarem dins l’ànima, i la suavitat del seu pel de seda, ens
quedarà gravat a la nostra pell.

Ens serà molt difícil de poder
superar, el silenci i la buidor de la seva absència.

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris