Ignacio Uriarte

6ª Biennal d’art Leandre Cristòfol
Centre d’art la Panera (Lleida)

uriarte1.jpgJugar amb els conceptes forma part dels recursos creatius de l’artista, Ignacio Uriarte hi juga. L'obra d'aquest artista, nascut a Alemanya i amb una trajectòria internacional, gira al voltant del concepte de rutina o quelcom semblant a una poètica de l'avorriment. Una rutina de la què vol deixar constància com a evidència de la seva experiència com a treballador d’oficina.

Probablement, més d'un cop ens hem sorprès a nosaltres mateixos realitzant un gest automàtic, inconscient, provocat per la inactivitat d'una llarga espera o la possibilitat de poder realitzar dos accions alhora sense que l'una afecti a l'altra, com quan parlem per telèfon i dibuixem al mateix temps.  Aquest tipus d'accions són les què Ignacio Uriarte reflecteix al seu treball on trobem, entre altres, escultures fetes amb papers blancs enrotllats, dibuixos fets amb bolígrafs Bic o quadres, més matèrics, fets a partir de blocs de fulls blancs als quals se'ls hi ha anat estripant una petita part pàgina per pàgina.

uriarte2.jpgAllò interessant, però, radica en la barreja que Ignacio Uriarte fa de dues idees, a priori, antagonistes: l'automatisme i el minimalisme. Sense dubte, les obres d'aquest artista s'inclouen dintre d'una estètica minimalista, definida per l'ús de formes geomètriques primàries, productes en sèrie i material de fàbrica. Però si el minimalisme s'ha d'entendre, com deia la crítica Barbara Rose, com una reacció a la subjectivitat o als continguts emocionals, el que paradoxalment succeïx quan l'espectador veu aquestes  obres és la captació de l'angoixa o patiment pel pas del temps, o millor dit del temps aturat, que sentim quan realitzem quelcom repetitiu, mecanitzat i gens apassionant, com ens passa a molts treballadors d'oficina. Es tracta, doncs, d'una obra ambigua que juga  amb l'embolcall minimalista, de formes pures i impersonals, i un concepte extret de l'automatisme on, curiosament, el valor de les formes resta a un segon pla. Podríem dir que Ignacio Uriarte, amb aquest joc d’estils i conceptes, allibera al minimalisme de l’autoreferencialitat i fa de l'automatisme quelcom menys lliure com a tècnica.

per Francesca Viana



← Torna a l’hemeroteca