dilluns, 10 de de febrer de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Ignacio Uriarte

6ª Biennal d’art Leandre Cristòfol
Centre d’art la Panera (Lleida)

uriarte1.jpgJugar amb els conceptes forma part dels
recursos creatius de l’artista, Ignacio Uriarte hi juga. L’obra d’aquest
artista, nascut a Alemanya i amb una trajectòria internacional, gira al voltant
del concepte de rutina o quelcom semblant a una poètica de l’avorriment. Una
rutina de la què vol deixar constància com a evidència de la seva experiència
com a treballador d’oficina.

Probablement, més d’un cop ens hem sorprès a
nosaltres mateixos realitzant un gest automàtic, inconscient, provocat per la
inactivitat d’una llarga espera o la possibilitat de poder realitzar dos
accions alhora sense que l’una afecti a l’altra, com quan parlem per telèfon i
dibuixem al mateix temps.  Aquest tipus
d’accions són les què Ignacio Uriarte reflecteix al seu treball on trobem,
entre altres, escultures fetes amb papers blancs enrotllats, dibuixos fets amb
bolígrafs Bic o quadres, més matèrics, fets a partir de blocs de fulls blancs
als quals se’ls hi ha anat estripant una petita part pàgina per pàgina.

uriarte2.jpgAllò interessant, però, radica en la barreja
que Ignacio Uriarte fa de dues idees, a priori, antagonistes: l’automatisme i
el minimalisme. Sense dubte, les obres d’aquest artista s’inclouen dintre d’una
estètica minimalista, definida per l’ús de formes geomètriques primàries,
productes en sèrie i material de fàbrica. Però si el minimalisme s’ha
d’entendre, com deia la
crítica Barbara Rose, com una reacció a la subjectivitat o
als continguts emocionals, el que paradoxalment succeïx quan l’espectador veu
aquestes  obres és la captació de
l’angoixa o patiment pel pas del temps, o millor dit del temps aturat, que
sentim quan realitzem quelcom repetitiu, mecanitzat i gens apassionant, com ens
passa a molts treballadors d’oficina. Es tracta, doncs, d’una obra ambigua que
juga  amb l’embolcall minimalista, de
formes pures i impersonals, i un concepte extret de l’automatisme on,
curiosament, el valor de les formes resta a un segon pla. Podríem dir que
Ignacio Uriarte, amb aquest joc d’estils i conceptes, allibera al minimalisme
de l’autoreferencialitat i fa de l’automatisme quelcom menys lliure com a
tècnica.

per Francesca Viana

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris