JCVD

jcvd.jpgRecentment hem vist com actors com Sylvester Stallone, Bruce Willis o Arnold Schwarzenegger han a rodar una tercera, o fins i tot quarta part, d’aquelles sagues que els van escombrar en el seu moment per una mica de caixa i, sobretot,  per recordar que els vells herois encara tenen molt a dir. Jean-Claude Van Damme és el darrer que s’ha apuntat a aquesta dèria de recuperar el temps perdut i ens ve a presentar JCVD. L’actor belga és una d’aquelles estrelles de pel·lícules d’acció que ha estat oblidada pel públic, quedant relegada a una segona  (o tercera) fila on l’acompanyen actors com Steven Seagal o Chuck Norris.

Desprès d’anys sense posar-se davant d’una càmera i travessar una difícil situació personal amb els diners i les drogues, “el múscul de Brussel·ler” torna a la gran pantalla de la mà del debutant Mabrouk El Mechri. Aquest cop però, no trobarem un Van Damme heroic que ha de salvar la víctima de torn repartint castanyes en un film d’acció en la línea de Soldado Universal o Blanco Humano. Aquest cop Van Damme torna per mostrar-se tal i com és fent una auto paròdia en un film que conflueix ficció i realitat, la pròpia vida de l’actor amb un argument de thriller que sembla tret d’una pel·lícula protagonitzada per el mateix, Tarde de perros.

El film ens mostra un Jean-Claude Van Damme, a la edat de 47 anys, és un home en plena crisi. La seva carrera s’ha estancat i només participa en subproductes d’acció directes a DVD, el pagament d’impostos li està escurant les butxaques i ha perdut la custòdia de la seva filla. Van Damme decideix tornar a casa seva, a Bèlgica, un lloc on el seu mite encara no s’ha degradat. Però aquest viatge, a mig camí entre la realitat i la ficció, serà només el primer pas de la seva personal baixada als inferns.

En el darrer film de l’actor belga no descobrirem la seva faceta d’actor de matisos amb vistes de rellançar la seva carrera, però ens demostrarà que no només és un actor que sap parlar amb els punys i veiem una persona normal i corrent, amb les seves pors, contradiccions i esperances. Van Damme deixarà a més d’un bocabadat amb un monòleg de 5 minuts mirant a càmera despullant els seus sentiments i que, suposadament, no estava dins del guió.

JCVD és un film que ha rebut bones crítiques al seu pas per diferents festivals europeus, com en el passat Festival de Sitges on va unir a crítica i públic coincidint en que és un film ideal per desmitificar un actor tan encasellat com els d’acció i mostrar-nos la part més humana de l’actor, però a l’hora la més vulnerable i patètica.

En definitiva una pel·lícula interessant que es mereix una oportunitat però que té  un únic inconvenient que és que si no ets coneixedor de la filmografia de Van Damme (cosa molt comú), és possible que perdis detalls, referències i acudits.

per Albert Canalejo
Llepafilms.blogspot.com



← Torna a l’hemeroteca