dimarts, 11 de de febrer de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Jordi Vadell

jordi_vadellp.jpgJordi Vadell és professor de llengua catalana i literatura al col·legi Maristes Valldemia de Mataró. Recentment, Vadell ha presentat el llibre "En cada lamento que se hace canción: una interpretación de las letras de José Ignacio Lapido". L’assaig, que està tenint molt bona acceptació a tota Andalusia, pretén ser un viatge per les lletres de Lapido, un cantautor elèctric granadí, que ha anat defensant durant més de 25 anys sobre l’escenari, primer amb el seu grup 091 i després en solitari.

Jordi
Vadell és professor de llengua catalana i literatura al col·legi Maristes
Valldemia de Mataró. Recentment, Vadell ha presentat el llibre "En cada lamento
que se hace canción: una interpretación de las letras de José Ignacio Lapido".
L’assaig, que està tenint molt bona acceptació a tota Andalusia, pretén ser un
viatge per les lletres de Lapido, un cantautor elèctric granadí, que ha anat
defensant durant més de 25 anys sobre l’escenari, primer amb el seu grup 091 i
després en solitari.

llibrejordivadell.jpgQuè ha motivat a un mataroní escriure un llibre sobre un cantautor
granadí?

La música no hi entén de fronteres. Quan tenia tretze
o catorze anys vaig escoltar per primera vegada 091. Crec que era "Qué fue del
siglo XX" i em van encantar… aquelles guitarres elèctriques, aquells riffs,
aquella melodia, aquell timbre de veu… Era pur rock’n’roll en estat pur. Era a
finals de 1989 i recordo que em va sorprendre que es plantegés aquest tema
faltant encara una dècada per acabar el segle. Dos anys després, 091 van treure
el disc "El baile de la desesperación" i, a partir d’allà, vaig quedar pres
d’aquelles melodies. Vaig aprendre a tocar la guitarra a partir d’aquelles
cançons. Ho deixo clar a la primera frase del llibre: "La banda sonora de la
meva vida està composada de cançons de José Ignacio Lapido". És així, porten més
de mitja vida amb mi…

Més tard, em vaig adonar que les lletres no eren
corrents… Tenien un vocabulari complex i em vaig trobar amb la necessitat de
saber què deien aquestes cançons que portava mesos posant al màxim volum. Vaig
buscar termes com "abalorios", "zahorí",
"taxidermista", "tugurio", "profecías", "agüero", "Necronomicón", "escanciar",
"savia", "sino", "agorero", etc. I, amb el temps, vaig anant desglossant les
cançons, trobant les claus, les referències literàries, etc. Eren (i són) dos
móns que m’apassionen: la música i la literatura. 091 ho tenia tot en un de
sol.

I per què vas veure la necessitat de treure un llibre sobre el seu món
poètic?

Del
2000 al 2004  vaig impartir classes
de "Rock y literatura" a l’escola Maristes Valldemia, on porto exercint de
docent ja fa deu anys. Era un crèdit variable per a alumnes de segon cicle
d’ESO. Allà analitzàvem les lletres (poètiques i no-poètiques) de diferents
grups de pop/rock nacional i estudiàvem la mètrica i els recursos retòrics a
partir de les cançons. Vaig veure que les cançons de 091 eren un pou literari
que calia esprémer. A Granada ho van saber i un periodista musical, Jesús Arias
(guitarrista i compositor de TNT), em va fer un extens reportatge al diari
Granada Hoy. A partir d’aquell reportatge, va sorgir la voluntat d’una de les
més prestigioses editorials d’Andalusia, l’Editorial Comares (amb més de mil
títols publicats), que es va interessar per un projecte en forma de llibre, una
cosa que jo apuntava a l’article, però que veia molt difícil, donat el públic
minoritari que abarca Lapido. I així va néixer "En cada lamento que se hace
canción".

Ha estat un procés dur fins a veure’l
publicat?

Han
estat dos anys i mig de feina. Compaginar-ho amb les classes a Batxillerat i la
preparació per a la
Selectivitat i aquestes coses, no és
fàcil… Però ho he escrit amb molta il·lusió i han estat hores de cansament,
però sobretot de gaudi. Això sí, treballar amb Comares i amb Miguel Ángel del
Arco (l’editor) ha fet la feina molt més planera. Hem sintonitzat molt fent
aquest llibre.

Per
què consideres que Lapido és una de les figures més influents en el rock
espanyol?

Doncs
perquè encara que Lapido sigui un músic de distàncies curtes i no hagi captat un
gran públic, és un compositor al qual admiren centenars de grups d’aquest país:
M-Clan, Quique González, Amaral, Loquillo, Revolver, Manolo García, Los Piratas,
La
Frontera, Seguridad Social, Antonio
Vega… són gent que, en alguna ocasió, ha versionat a 091/Lapido a sobre de
l’escenari. A més, no hi ha ningú que cuidi tant els dos aspectes: la part
musical (amb les seves melodies, els seus riffs, els silencis, les segones
veus…) i la part literària (pura poesia en forma de rock).

Què
tenen les lletres de José Ignacio Lapido que copsen a tantes
persones?

Sinceritat, emocions, sentiments, bellesa…
Potser s’entén millor si poso alguns exemples: "Sonrisas en gotas de ámbar,
belleza desnuda en un acorde menor, mañanas que apuntan sus armas al sol"; "Con
los hilos desprendidos de antiguas mentiras tejemos nuestra propia y reluciente
verdad"; "Los recuerdos se amontonan debajo de la alfombra, pero hoy me olvidé
barrer"; "Si se enfrían los sueños, cristalizan pesadillas"; "Faltan soñadores,
no intérpretes de sueños"; "Vendedores de nostalgia llaman a la puerta"; "Me
nombraste heredero universal de las lágrimas que el sol hizo que brotasen de tus
ojos"; "Crecemos soñando con grandes arcos triunfales, vivimos saliendo por
pequeñas puertas de atrás"; "Las palabras se amotinan y me gritan que las dejen
en paz, se hartaron de metáforas y rimas y de promesas de eternidad"; "Toma mis
huellas dactilares, toma mi personalidad, roba mis dientes de oro y ponte a
correr: tú podrías ser mi "otro yo" y "yo" un pronombre personal"; "Baja el
volumen de tus dudas"; "Los semáforos dan paso al bien y al mal"; "Los perros
olfatean el tedio en las aceras"; "He pintado mi trozo de almohada del color de
la desilusión, con mi navaja de cachas nacaradas he afilado el último rayo de
sol"; "Se fue doblando la esquina, donde se tuercen los sueños y se apagan los
ecos de palabras antiguas"; "Vivo exiliado en un bar, donde el amor respira por
sus heridas"; "El cielo está de color vino y lentamente llena de dulce lluvia
nuestra copas; ojalá  no anochezca";
"Y nos limitamos a comer lo que otros han guisado"; "Vi a mi futuro adelantar
por la izquierda, a mi pasado quedándose atrás"; "Cerraron el limbo y se fueron,
no vieron que yo estaba dentro pidièndole al camarero los sacramentos y algo de
beber"; "Lo dijo el sabio: "los opuestos son complementarios". Tengo un arma y
una Biblia"; "Demos a los cuerdos, de su propia medicina, una parte de locura y
tres de confusión"; "El Pensador de Rodin se ha levantado harto de no hallar
respuestas"; "Te haré un esquema de la realidad: arriba vive la legalidad, abajo
duermen los furtivos"; "Las verdades y las reglas ya empiezan a saberme mal,
tengo que mirar en la etiqueta su fecha de caducidad"; "Pagad la salvación a
plazos, seguid votando cada cuatro años: tendréis derecho a ser explotados, a
pedir perdón, a cruzar el mar a nado"; "Dejad que hable la lluvia", "¿Quién le
aplicará el carbono 14 al tedio contemporáneo?"; "Mientras Saturno devora a sus
hijos, Lapido escribe otra canción que habla de flores y alambre de
espino"…

No sé si continuar, perquè en tindria per
escriure un llibre i comentar aquests versos un per un tenint en compte el
context en què apareixen…

Sabia abans d’escriure "En cada lamento que
se hace canción" que Lapido era un dels millors lletristes del rock espanyol.
Avui n’estic convençut.

jordi_vadell.jpgPer què creus que la indústria discogràfica habitualment li va donar
l’esquena?

És fàcil de justificar el fet que 091 no
arribés al gran públic: sempre van ser fidels al seu so, mai es van deixar endur
per modes, no van accedir mai a fer playbacks ni a fer entrevistes per a
adolescents als 40 principales… Els seus principis i la seva coherència van
ser la seva condemna al gran públic i el camí ideal per arribar a unes cançons
atemporals que avui sonen tan vives com quan van ser compostes. Lletristes com
José Ignacio Lapido no abunden –desgraciadament- en aquest país. I, a més, no es
valoren… Ho dic en un punt del llibre: els joves d’avui prefereixen cantar
"Opá, voy a hazé un corrá", "Ave maría, cuando serás mía" o "Dame más gasolina"
que "el día se despide con un rayo agónico de luz violácea que se hunde en las
nubes y las hiere de incandescencia e incertidumbre y hace agridule la emoción".
Davant d’això, ho sento, però jo envio en orris el "corrá", "la gasolina" i el
"ave maría"…  i em rendeixo davant
del talent de Lapido. Sense més. Potser no serà comercial, però és un plaer
sentir el rock que crea el granadí.

Pel
mateix motiu, però en sentit contrari, perquè la crítica l’ha apreciat
tant?

La crítica no es deixa arrossegar per modes.
El crític especialitzat valora l’art i no les vendes. Ara bé, no cal ser gaire
intel·ligent per veure que quan es tracta d’un grup de culte, queda bé que la crítica
el deixi pels núvols. Vull creure que si Lapido vengués milers de discos, la
premsa especialitzada el tractaria de la mateixa
manera.

Quines diferències hi ha entre el Lapido del grup 091 i el Lapido en
solitari?

Lapido era el guitarrista i compositor de 091, no
era el cantant. Quan 091 es van separar, al maig de 1996, Lapido va decidir
donar un pas endavant i defensar amb la seva mateixa veu les seves cançons. No
és un cantant vocacional, tot s’ha de dir, però sona d’una forma més personal
que abans. De fet, si he de ser sincer, quan vaig comprar "Ladridos del perro
mágico", el primer disc de Lapido en solitari, no podia deixar de pensar en José
Antonio García, el cantant de 091… Em semblaven cançons sublims, però em
faltava una bona veu, la veu de 091, la veu que jo tant havia imitat davant del
mirall quan era un adolescent… Amb el temps, Lapido ha après a treure de la
seva veu tota la intensitat possible… fins i tot avui s’atreveix a jugar amb
ella ("Nada malo" n’és un bon exemple)… He acabat fent-me tan meva la veu de
Lapido com ho vaig fer en el seu dia amb la de 091. Avui penso que el fet que
defensi les seves pròpies cançons amb la seva veu fa que els temes arribin amb
una sinceritat inusual. No fa massa que vaig enviar la nostàlgia per 091 en
orris… Avui gaudeixo tant d’un concert de Lapido com ho vaig fer amb els de
Los Cero (com coneixen a 091 a Granada), el millor grup de rock’n’roll
que ha existit a Espanya. Per cert, ara sona al meu PC "Otros como yo" (091)…
retiro això de la nostàlgia. És impossible escoltar aquests temes i no recordar
aquella època amb emoció… però no es pot viure del passat, i el present ens ha
regalat ja cinc discos fantàstics de Lapido en solitari. Ara toca disfrutar-ho
al màxim.

És
cert que amb la seva guitarra, una Gibson SG, ha aconseguit crear un so
propi?

La va comprar l’any 1981 i porta tocant amb ella
des d’aleshores. És molt impossible imaginar a Lapido damunt de l’escenari sense
la seva Gibson SG color vi. Són inseparables. Fa poc va explicar en una
entrevista que va anar a fer un concert a Madrid i, quan van arribar, es va
adonar que s’havia deixat la SG a casa, a Granada. Li van entrar unes ganes
imperioses de plorar. Li faltava alguna cosa seva… Va tocar amb l’altra
guitarra, però era com si toqués lesionat… li faltava alguna cosa. Els solos de Lapido amb
la SG són marca de la casa, sí.

T’ha sorprès l’èxit de vendes que està tenint el teu llibre a tot
Andalusia?

Més que èxit de vendes podem parlar de molt bona acceptació. No sé què
vol dir èxit de vendes, tenint en compte que Lapido és un músic de minories. Si
pocs són els que es compren els seus discos, imagineu qui estarà disposat a
comprar-se un llibre que parla de les seves lletres… Tenint en compte això, em
trobo absolutament sorprès per la recepció que està tenint a Andalusia.  No paro de fer entrevistes i més
entrevistes amb la premsa o ràdios andaluses i el llibre està en els aparadors
de moltes llibreries de Granada. La gent em truca, m’explica… i em costa de
creure. En la web de Comares on es ven el llibre (www.libreriacomares.com) porta vuit setmanes en la llista del més
venut… Si això ho podem considerar un èxit, el llibre ho està sent…

Com
és el teu tracte personal amb el cantautor granadí?

És un tracte cordial. No es pot parlar
d’amistat, però sí d’afecte. Xerrem, ens intercanviem correus, ens fem una
abraçada després dels pocs concerts que fa a Barcelona… En tot cas, Lapido ha
volgut estar al marge del llibre. Està molt agraït i ho està expressant en les
entrevistes que està fent des que ha sortit el llibre, però creu que l’objecte
d’estudi no ha d’intervenir mai en el mateix estudi. Un dia em va comentar que
quan en una biografia d’un grup llegia allò de "Biografia autoritzada pel mateix
grup" se li treien les ganes de llegir-la, perquè estaria absolutament filtrada
i les porqueries no sortirien a la llum. Em va donar llibertat absoluta. Si
havia de criticar una lletra seva, ho havia de fer sense contemplacions… No ha
calgut, per això…

Què ens podem trobar en el llibre?
Com es diu en la contraportada: els petits triomfs
i derrotes d’un grup de rock’n’roll, la rebuda constant d’excel·lents crítiques
de la premsa especialitzada i poc reconeixement del món discogràfic, el moment
satisfactori i dolorós del procés de creació de les cançons, l’amor a la música
i a la literatura, l’anàlisi de la temàtica més recurrent en la discografia del
granadí, el repàs dels recursos retòrics que més utilitza, les referències
culturals (mitològiques, bíbliques, cinematogràfiques, musicals, filosòfiques,
etc.) que podem trobar a les seves cançons… En definitiva, tot el que apunta
el títol, que està extret d’una cançó de Lapido, Rincones secretos: "En cada lamento que
se hace canción hay versos que sangran; los encontré en los rincones secretos
del alma". És a dir, l’essència de les emocions que es tornen
cançons.

Tens algun nou projecte en perspectiva?
Quan un publica un llibre s’anima sense voler… La meva
família i els meus amics m’estan animant a escriure una novel·la… i, com que
d’idees no me’n falten, n’he començat una que crec que podria funcionar molt bé.
Però tot just porto 25 pàgines… Ara estic fent de Cap d’estudis de Batxillerat
i tinc poc temps per escriure tranquil·lament. En tot cas, continuo amb la idea
fixa d’acabar-la… Després, ja veurem…

per Ramon Texidó

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris