dimecres, 28 de d’octubre de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

L’educació és cosa de tots

Aquests darrers dies ha estat aprovat el projecte
de la nova Llei d’Educació de Catalunya, que ha de contribuir a ordenar i
millorar l’actual sistema educatiu, posat en dubte amb la presentació dels
informes PISA, de l’OCDE i de la fundació Jaume Bofill, que ens situen a la cua
d’Europa en aquest àmbit. Molt sovint, però, ens oblidem que gran part del
fracàs del sistema educatiu està justament fora d’aquest. La família, l’entorn
o els mitjans de comunicació tenen tanta o més influència que la mateixa escola
en la formació dels nostres joves. Així, doncs, a banda de les millores que
pugui incorporar la nova llei, cal que tots els agents implicats assumeixin la
responsabilitat que els pertoca i que entre tots fem un esforç per prestigiar
l’ensenyament, els professors i la cultura de l’esforç, perquè ens hi estem
jugant el futur.

En part, l’inici d’aquest problema es dóna als
anys 70 i 80, i ara n’estem patint les conseqüències. Durant aquells anys,
començaven a ser pares la primera generació que havia protagonitzat la ruptura
generacional amb els seus progenitors. Els joves que van ser pares aleshores,
doncs, havien trencat amb els models autoritaris anteriors i quan van ser ells
els qui havien d’educar no sabien què els havien de dir als seus propis fills,
no tenien referents clars. És l’època, doncs, en què es posen de moda els
discursos que defensen l’autenticitat i l’espontaneïtat. És el moment de la
llibertat i l’absència d’unes normes rígides perquè els nens puguin ser
autèntics. Una concepció molt rousseauniana, ja que es pensa que la societat
perverteix l’individu i, per tant, si se’l protegeix traurà la bondat natural. El
sociòleg Salvador Cardús, però, creu que aquesta sobreprotecció pot comportar
problemes importants: “És una concepció aberrant des del punt de vista de la
lògica social, ja que aquests individus no s’acostumen a viure en societat. I,
per tant, el que feien aquells pares era crear gent inhàbil des del punt de
vista social”. Una tendència que ha anat en augment, ja que aquells fills han
esdevingut pares i, en part, han reproduït els mateixos models.

Així, doncs, Cardús apunta la importància de
marcar unes pautes de sociabilitat per a crear joves aptes per a viure en
societat. “Un jove o un nen sense unes pautes de sociabilitat clares és un
individu objectivament en situació de risc. I com que són persones socialment
inhàbils, la tendència dels pares és protegir-los encara més. Per posar algun
exemple, hi ha molts pares que acompanyen els nens a col·legi fins als 14 anys
o d’altres que m’han vingut a reclamar un examen del fill a la universitat.
Doncs bé, quan aquests nois escapen de la sobreprotecció dels pares, són
individus en risc, per les borratxeres, per la droga o per les relacions
sexuals i sentimentals”. Evidentment, tots aquests problemes van més enllà de
l’escola, però es reflecteixen també en l’educació. Incrementats, a més, perquè
sovint els pares fan costat als fills quan les coses no acaben d’anar bé, en
comptes de donar el seu suport als professors.

Herbert Spencer, un escriptor britànic del
segle XIX, ja deia que “l’objectiu de l’educació és formar éssers aptes per a
governar-se a si mateixos i no per a ser governats pels altres”. Doncs bé, en
part, aquesta és la idea. És important que els pares actuïn al costat dels
mestres i els professors i deixin que els fills decideixin i s’equivoquin, perquè
sovint aquesta és la millor manera d’aprendre.

En definitiva, cal tenir molt clar que
l’educació és cosa de tots i no podem deixar en mans de l’escola uns problemes
que hem creat entre tots. No sabem si la nova llei d’educació serà prou
efectiva, però sembla evident que tota sola no aconseguirà solucionar l’elevat
índex de fracàs escolar.

Col·lectiu Jaume Damians

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris