dimarts, 11 de de febrer de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

La contemplació ens ofega. L’acció és vida.

Els
últims 23 anys, a partir de l’anomenada “reforma fiscal Borrell”, Catalunya ha
representat una mitjana del 16% del total de la població de l’estat espanyol,
ha produït el 20% de la riquesa (PIB) i ha suportat el 24% de l’esforç fiscal.
Dit en poques paraules, els catalans han pagat un percentatge molt més elevat
respecte de la riquesa que han generat, i han rebut molt menys del percentatge
de la població que representen.

Si
resulta clar a tothom que la situació és d’escàndol, ens preguntem: per què
deixem que les coses segueixin
exactament igual? I encara, ¿què podem fer per canviar-ho? Continuar promovent
iniciatives culturals que mantiguin en vida la identitat catalana i que
informin sobre la gravetat de la situació és, certament, fonamental; però
potser ha arribat el moment d’emprendre iniciatives que transgredeixin la
rutina, algun gest desmesurat que trastoqui el conformisme que ens convida a
passar de res a poc.

En el
decurs de la història ha succeït que, davant una situació palesament injusta,
els homes s’han vist obligats a respondre intel·ligentment. A adoptar mesures
que evidenciïn les contradiccions de la legalitat vigent; idees i accions que
han canviat el sentit de les coses, tot provocant que les lleis s’adaptin a les
necessitats col·lectives. Tot donant peu a moviments de protesta que han
obtingut resultats notables.

Per
exemple, als Estats Units dels anys cinquanta hi havia en vigor una llei racial
que obligava els negres a asseure’s al final dels autobusos. L’1 de desembre de
1955, a Montgomery, una ciutadana afroamericana, Rosa Parks, refutà d’obeïr a
aquesta llei tant injusta i per això fou arrestada i empresonada. El día
després i durant 382 dies, s’inicià un boicot al transport públic, organitzat
pel llavors desconegut Martin Luther King. Es van bloquejar dotzenes
d’autobusos fins que la llei que permetia la segregació dels negres va ser
abolida.

Hi ha
moltíssims més exemples que ratifiquen la lliçó. Esperar que la política
solucioni tots els nostres problemes no és la millor opció, perque les solucions no arriben de dalt… El temps ofega
l’esperança, i com bé deia en Joan Fuster: “Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra
nosaltres”. Al segle XXI l’acció ha de sobreposar-se a la
contemplació.

Col·lectiu Jaume Damians

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris