dimecres, 28 de d’octubre de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

La injustícia de la cultura catalana amb Josep Pla

Sóc de l’opinió que
tots plegats hauríem de tenir clar que el llegat d’un escriptor és la seva
obra, no el seu comportament en vida. Dit això, quan s’entra en el terreny de
jutjar conductes, cal fer-ho amb una certa equanimitat. Condemnar actituds
mantingudes durant els convulsos anys de la Guerra Civil espanyola per algú que
va haver de fugir del seu país per no ser assassinat, des de la comoditat de
l’any 2008, és massa fàcil.

 Josep Pla és una figura crucial per a Catalunya i per a la llengua catalana.
Deixant de banda la seva extraordinària qualitat literària personal, l’obra
completa de Josep Pla és un autèntic monument a la memòria del país.
Difícilment se m’acut una forma millor de saber el que ha estat i  què és Catalunya que llegint les trenta mil
pàgines de l’obra de Pla. Algú capaç de deixar-nos aquest tresor memorialístic
mereix de per se el nostre reconeixement. Això per no parlar d’un altre gran
llegat al que ens va acostumar: una llengua viva, precisa, clara i vàlida com a
model a seguir.
Què farien els francesos si tinguessin un Josep Pla? I els alemanys? I els
anglesos? Què farien els mateixos castellans si l’escriptor hagués nascut a
Navalcarnero enlloc d’haver-ho fet a Llofriu? Ho hem pensat mai? Jo crec que
hauríem de reflexionar-hi. No els veig barallant-se sobre la conducta d’un
Goethe, un Molière, una Jane Austen o un Valle Inclan. I possiblement ells no
tinguin tanta necessitat d’un referent literari tan important com tenim
nosaltres.

 

No sé quins són els motius que continuen atiant les brases de la polèmica al
voltant de Pla. Sóc del parer que les rivalitats, capelletes i enveges de fa
quaranta anys ja han quedat enrere i, tanmateix, el foc segueix cremant en
somort. Catalunya és un país realment curiós. Enguany es compleixen cent deu
anys del naixement de Pla, un dels seus més grans escriptors, possiblement el
més gran i influent de tota la història de la literatura catalana. I, en lloc
d’aprofitar aquest fet per difondre la seva obra en tots els àmbits, i enriquir
el país a través d’aquesta magna obra literària sense parangó a casa nostra,
encara estem discutint sobre si la seva trajectòria vital va ser o no modèlica
en relació a altres que sembla ser que sí que ho van ser, que se sàpiga és
clar.

No em vull ficar en camises polítiques d’onze vares, ja que jo sóc
exclusivament i única un periodista que fa el seu ofici d’operador semàntic de
la realitat, però si la realitat esmentada ho és per criticar la trajectòria
certament reprovable d’un temps de la vida de l’escriptor de Llofriu, també ho
ha de ser per reconèixer-li que més tard va demanar perdó per les seves greus
accions i errades d’aleshores (cosa que no han fet mai reconeguts i destacats
franquistes i falangistes rehabilitats per la democràcia com Samaranch per
exemple), i sobretot per emmarcar la seva obra en el mes gran homenatge
literari digne de qualsevol guardó de tots els que li van estar negats, i vull
fer una referència molt especial al Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Personalment doncs, malgrat l’historial
fosc d’aquelles accions menyspreables com servir l’espionatge franquista de què
darrerament ha estat acusat amb proves fefaients i inexcusables d’aquells fets,
crec que Josep Pla seria un referent indiscutible en qualsevol altre país. I
aquí, on més el necessitem, on no tenim encara una llengua i una cultura
plenament consolidades, sembla que vulguem amagar-lo perquè no té un full de
serveis immaculat. M’agradaria preguntar als joves que surten dels nostres
instituts i escoles, i m’atreviria a dir que també de les facultats universitàries,
quants han llegit Josep Pla. M’aventuro a augurar que el percentatge seria
decebedorament baix. I és una llàstima, perquè a en Pla –per exemple a El
quadern gris–, un jove hi pot trobar grans dosis de complicitat davant les
inquietuds pròpies d’aquesta època de la vida. D’altra banda, l’obra de
l’empordanès transcendeix les fronteres de la literatura i s’endinsa en altres
mons del coneixement, fet especialment enriquidor per a una lectura de
joventut. I em fa molta vergonya aliena recordar que, no fa gaire, un company
d’una redacció, crec que periodista o llicenciat en Ciències de la Informació
-encara que per les paraules que em va dirigir no ho voldria jurar- em va
acusar de fer descripcions massa fidedignes relacionant-me amb aquell geni gironí.
“Fots unes descripcions que sembles en Josep Pla” em va etzibar… Pobre noi.
No sabía que m’estava elevant a una categoria que, cas d’arribar-hi que ho
dubto molt, per a la meva persona seria motiu de gran orgull. I tampoc no sabia
que enlloc de ferir-me com pretenia, m’estava lloant aclaparadorament.  Tant de bo poder -i saber- descriure
d’aquella manera.

Però tornant al lligam de Pla amb el país, m’agradaria citar un fragment de la
seva obra que, no per ser a bastament conegut hem de deixar de recordar com a
referent d’aquest compromís amb el país, digui’s Empordà o, per extensió,
Catalunya. Pertany al capítol “El genius loci en la meva situació personal i en
la meva obra literària”, del llibre El meu poble del volum
de l’obra completa titulat El meu país, i fa referència a la influència del
paisatge de l’Empordanet, vist des del far de Sant Sebastià, en els seus inicis
com a escriptor. Aquestes són les paraules que clouen l’esmentat text: “Un dia
la vista em portà a dibuixar sobre la terra que tenia al davant quatre punts
cardinals. A cada punt hi havia un poble del pla. De cada poble, en veia el
cementiri –que era per a mi un cementiri familiar… Aquell dia vaig sentir-me
davant d’aquesta creu de terme de la mort, lligat a aquesta terra amb lligams immortals.
De tots els dies de la meva vida, aquest ha estat potser per a mi el més
aprofitat. Aquell dia vaig veure que Sant Sebastià era per a mi l’eternitat”. del volum de l’obra
completa titulat

Pla és un home amb clarobscurs, com tants altres artistes, però la seva obra
–que és el que compta– és una llum nítida que il·lumina un camí i que no podem
menysprear. Hem de llegir Pla com més millor, val la pena, de veritat. Altra
cosa és la política i els defectes humans que tots, sense excepció, tenim. I si
no ho creuen així, el que estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra.


per Santi Capellera

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris