dimarts, 11 de de febrer de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

La Marsellesa, el Cara al Sol i altres anècdotes

El president de la Lliga Regionalista
de Catalunya, Francesc Cambó, escrivia el 5 de març del 1937 en el seu diari la
següent meditació: “Dura encara en mi el record de la festa falangista a què
vaig assistir, per ràdio, ahir al vespre. Al final varen entonar-se dos himnes.
Si no m’erro, el primer era el de Falange Espanyola i el segon el de les
JONS… El primer dels himnes el vaig trobar reexit. Potser és el millor himne
que es conegui llevat de La Marsellesa.”

Deixant de banda allò que hi ha d’apreciació personal en la
seva comparació, és digne de constatar que les dues cançons van ser fruit
pràcticament d’una improvisació que a continuació recordo i descric, a banda de
creure personalment que, salvant totes les distàncies entre elles, les dues
s’assemblen força. I no sóc l’únic que pensa això, ja que el mateix expresident
de la Generalitat
de Catalunya, Jordi Pujol, amb el que vaig treballar estretament durant sis
anys, em deia un dia “jo començo cantant la Marsellesa i acabo
cantant el Cara al Sol”. Sincerament: es fácil que passi amb la semblança que
hi ha de ritmes i tons. I en el fons potser també d’altres conceptes més
complexos per resumir en un article.

La Marsellesa o Chant de guerre pour l’armée du Rhin,
la va compondre l’aristòcrata i enginyer militar Rouget de l’Isle, la nit del
25 al 26 d’abril del 1792, i es va cantar per primera vegada el dia següent
davant l’alcalde d’Estrasburg.

El Cara al Sol va ser fruit d’una reunió nocturna als
baixos del restaurant madrileny Or-Kompon, el 3 de desembre del 1935. La música
va estar composta pel mestre Tellerina i el text el van redactar José Antonio
Primo de Rivera, Mourlane Michelena, José M. Alfaro, Agustín de Foxá, Dionisio
Ridruejo, Sánchez Mazas, Miquelerena i el marquès de Bolarque. Es va estrenar
públicament el 2 de febrer del 1936, als teatres Pardiñas i Europa de Madrid.
Foxá ho explica d’una manera novel·lesca, però substancialment històrica, al
seu llibre Madrid de Corte a Checa.

Sembla que el pla de la cançó el tenia pensat José
Antonio. “A la primera part s’ha de parlar de la núvia, després de dir que no
importa la mort, fent al·lusió a la guàrdia eterna junt a les estrelles,
tancant amb alguna cosa sobre la victòria i la pau.” Foxá s’atribueix la
primera estrofa, que dóna nom a l’himne, referint a Ridruejo el “volveran
banderas victoriosas al paso alegre de la paz”. José Antonio va suggerir el
“traeran prendidas cinco rosas las cinco flechas de mi haz”.

A mi m’agrada més La Marsellesa quant a la música i
al que s’hi diu, però trobo més conjuntada la lletra del Cara al Sol (més
genèrica, intemporal i espiritual malgrat tots els malgrats que aquest himne
representa, i malgrat que durant molt temps em van obligar a cantar-lo, tant sí
com no, sense entendre ni importar-me –per raons d’edat òbviament- pràcticament
què deia, a què es referia i què significava), si bé el primer couplet francès
“Allons enfants de la Patrie (…)” és genialment enardidor de les essències
patricies i dels valors xouvinistes, cosa molt francesa per cert.

El biògraf del general Franco, Ricardo de la Cierva,
que va ser vicesecretari d’educació popular de l’època, va autoritzar una
versió pop de l’himne de la Falange. Segons la meva recerca del tema i les
meves referències, que són de bona font, no tenia res de burla ni menyspreu,
sinó més aviat el contrari. Ara la cosa pot semblar fútil, però llavors va
originar un cert enrenou, i una majoria opinava que aquell himne, cantat per
molts en morir pels seus ideals, es prostituïa amb els acords  d’aquell nou ritme.

Per tractar de solventar aquest afer es va celebrar
una reunió al respecte, a la qual varen assistir l’enginyer lleidatà Cava de
Llano, alferes provisional i capità de regulars, i el barceloní Jaume Bofia,
que ostentava la Cruz Laureada de San Fernando, guanyada a Codo com a requetè
del terç de la Mare de Déu de Montserrat. Finalment però va predominar l’opinió
contrària a l’autorització de la nova versió, per les raons que abans esmento.

En citar Foxá m’ha vingut a la memòria la següent
anècdota que la saviesa popular explica sobre ell. Sembla que l’escriptor
italià i correligionari d’ideals polítics de Foxá, Curcio Malaparte, va dir una
vegada que de no ser Malaparte li hauria agradat ser Foxá, el qual li va
respondre que ell de no ser Foxá hauria triat ser Bonaparte, amb la consegüent
perplexitat d’aquest atès el sarcasme de Foxá. Encara que alguns periodistes
com Lluís Carandell també parlaven, fa sis o set anys, en un cicle dedicat a
escriptors heterodoxos al Circulo de Bellas Artes de Madrid, de diferents fets
succeïts entre l’italià i l’espanyol. En aquell certamen s’explicava aleshores
que Malaparte va dir que Foxá era “conde de lo mismo”, i que “era l’home més
perillós d’Europa”. Aquesta relació tan especial d’amor i desamor entre Foxá i
Malaparte porta a més anècdotes que va explicar l’escriptor italià en el
context del seu llibre Kaput.

Sembla ser que en plena Segona Guerra Mundial Foxá
era ambaixador d’Espanya en la Finlàndia germanòfila, i que estan aquest amb
Malaparte i diversos personatges germanics i finesos, van perdre tota compostura
en ingerir vodka i altres destil·lats similars en una quantitat suficient com
per perdre alguna cosa més que l’educació. Es veu que els centreeuropeus doncs,
es van encarar amb Foxá i Malaparte per ser llatins, i els van acusar de
covards tot dient-los que no hi havia caps d’estat més taïdors, covards i
fal·laços que Francisco Franco i Benito Mussolini.

Segons que explica Malaparte en el redactat, Foxá va
agafar una ampolla de conyac pel coll i es va disposar a aixafar-la al crani
d’un d’aquells energúmens, quan l’italià el va convèncer que no ho fes, ja que
la mort dels dos seria segura i imminent, i que ni Franco ni Mussolini tindrien
cap força més que la de protestar davant Hitler, i que morir per això no valia
la pena. Foxá va remetre i ho va deixar córrer. En fi doncs, cançons i
anècdotes d’ara i d’abans, en un article de caire costumista, perquè un ja
comença a tenir anys i històries per a contar, i li agrada fer-ho, tot sigui
dit.


per Santi Capellera

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris