Hi hauria prou amb que t’apropessis a mi amb els
ulls tancats i em despullessis de tanta pena que m’afluixessis dels malucs
aquest abandó  i el deixessis caure.

Que
m’aprenguessis de nou, que em deixessis pentinar-te el cabell perquè sota tot
aquest sanglot tinc tanta dolçor emmordassada, tanta carícia òrfena, tanta
felicitat asseguda a la sala mirant un rellotge aturat, tant de riure avorrit
de no trobar-se.

Tanta
follia i dolor amb aspiracions de sol. Aquesta alquímia teva.

Hi
hauria prou amb que tanquessis els ulls i t’apropessis a la meva veu.

per Alejandra Ligero | traducció: Adolfo Martín