La soledat és un cisell. Per fina i implacable

Hi hauria prou amb que t’apropessis a mi amb els ulls tancats i em despullessis de tanta pena que m’afluixessis dels malucs aquest abandó  i el deixessis caure.

Que m’aprenguessis de nou, que em deixessis pentinar-te el cabell perquè sota tot aquest sanglot tinc tanta dolçor emmordassada, tanta carícia òrfena, tanta felicitat asseguda a la sala mirant un rellotge aturat, tant de riure avorrit de no trobar-se.

Tanta follia i dolor amb aspiracions de sol. Aquesta alquímia teva.

Hi hauria prou amb que tanquessis els ulls i t’apropessis a la meva veu.

per Alejandra Ligero | traducció: Adolfo Martín



← Torna a l’hemeroteca