Hi hauria prou amb que t’apropessis a mi amb els ulls tancats i em despullessis de tanta pena que m’afluixessis dels malucs aquest abandó i el deixessis caure.
Que m’aprenguessis de nou, que em deixessis pentinar-te el cabell perquè sota tot aquest sanglot tinc tanta dolçor emmordassada, tanta carícia òrfena, tanta felicitat asseguda a la sala mirant un rellotge aturat, tant de riure avorrit de no trobar-se.
Tanta follia i dolor amb aspiracions de sol. Aquesta alquímia teva.
Hi hauria prou amb que tanquessis els ulls i t’apropessis a la meva veu.
per Alejandra Ligero | traducció: Adolfo Martín