dimecres, 28 de d’octubre de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Laia Noguera

laia_noguerap.jpg“La poesia reflexiona sobre el que som i el que sentim”

La paraula de Laia Noguera i la música de l’Adrià Grandia prenen el protagonisme a l’espectacle “Carboncle”. Avui entrevistem a la poetessa callenca perquè ens expliqui les interioritats d’aquest recital poètic i musical, a més de conèixer els seus actuals i futurs projectes creatius.

La paraula de Laia Noguera i la música de l’Adrià Grandia prenen el protagonisme a l’espectacle “Carboncle”. Avui entrevistem a la poetessa callenca perquè ens expliqui les interioritats d’aquest recital poètic i musical, a més de conèixer els seus actuals i futurs projectes creatius.

Bibliobiografia
laia_noguera__01.jpgLaia Noguera i Clofent va néixer a Calella el 1983. És llicenciada en Filologia Catalana per la UB i treballa a l’Institut d’Estudis Catalans. Ha publicat L’oscultor (premi Amadeu Oller 2002, ex-aequo, publicat per Galerada el 2002), Fuga evasió (premi Recvll 2003, publicat per Pagès Editors el 2004), la plaqueta Incendi (Cafè Central, 2005) i No et puc dir res (premi Martí Dot 2006, publicat per Viena el 2007). Ha participat a les antologies Singulars d’un plural (Festival de Poesia de Girona, 2004), Joves poetes catalans (Brosquil, 2004), Los versos de los acróbatas (Fronteras Movedizas, 2005), Bellesa ferotge (Fonoll, 2006) i Eròtiques i despentinades (Erola, 2008), entre d’altres. Ha traduït del basc poemes de Kirmen Uribe i de Leire Bilbao i, de l’italià, poemes de Teresa di Cosimo i de Luigi Manzi. Codirigeix, juntament amb Esteve Plantada, l’edició catalana de la revista literària digital www.revista.barcelonareview.com. Des de fa uns quants anys recita activament, sobretot als Països Catalans (Búger, Calaceit, València, Àger, Barcelona, Vallgrassa, Ciutadella, Granollers, Lleida, Gandia, Girona, etc.), tot i que també l’han convidada a l’estranger (Bilbao, Ea, Sant’Oreste). Ha gravat el disc Carboncle amb el violista de roda Adrià Grandia i és guitarra solista en el grup de thrash Red for more.

Pregunta: Dius que "Carboncle" consisteix en "arriscar-se a l’infinit". Què vol dir exactament?
Laia Noguera: El nostre espectacle és arriscat perquè és sincer i compromès. Sincer en el sentit que hi aboquem allò que som i compromès perquè ho fem amb la voluntat de saber-nos amb clarividència i sense embuts. Aquest fet d’arriscar-nos ens porta a l’infinit, perquè l’infinit és la matèria de què estem fets tots els éssers humans. No tenim cap por de llençar-nos-hi. Nosaltres som el Carboncle i el Carboncle és nosaltres.

P.: En el vostre espectacle la música i la poesia formen un tot?
L.N.: Per mi, la poesia és indestriable de la música. Concebo la poesia com una entitat oral, no pas textual. De fet, escric com si compongués, perquè ho faig moguda pel batec de les paraules. Amb l’Adrià experimentem en el terreny en què la unió entre música i poesia es fa més evident: en el recital musicat. O, tal vegada, no fem un recital musicat, sinó un concert per a viola i poesia dita. O és la poesia la que acompanya la música. No sé si va primer l’ou o la gallina. Sigui com sigui, a nosaltres el que ens interessa és el resultat: aquí la poesia no és les paraules que dic, sinó el producte de la interrelació entre música i paraula.

P.: Curiosament, juntament amb la viola de roda heu incorporat els efectes electrònics més avançats. Potser, no hi ha límits creatius?
L.N.: L’Adrià ha obert la viola de roda a l’electrònica. A les seves mans, aquest instrument mil•lenari adquireix una nova dimensió. Ell és una prova evident que els límits no existeixen. Totes les barreres són creacions humanes, que desapareixen en la mesura en què deixen de ser-nos útils. Això té a veure amb el risc de què et parlava abans. No serveix de res preocupar-se per com "s’han" de fer les coses, normativament. Les normes són per saltar-se-les. Cadascú ha de trobar les pròpies normes, que seran bones sempre que sigui fidel a ell mateix. Nosaltres no tenim por d’equivocar-nos ni de tenir un mal resultat, perquè sabem que actuem amb el criteri adequat. Jo escric i recito amb la voluntat de fer-me un regal a mi mateixa i a tothom qui vulgui compartir-ho. Els límits no existeixen.

P.: Fas recitals arreu dels Països Catalans però també a l’estranger. Quines diferències trobes segons el diferents públics que us acullen?
L.N.: No me’n trobo gaires, de diferències. Diria que tot depèn de la motivació amb què vingui el públic. Hi ha persones que no volen aprendre i, mentre s’entossudeixen a quedar-se al seu món de ciment quadriculat, és impossible d’arribar-hi. Fins que s’acaben estovant perquè, al cap i a la fi, s’adonen que els expliques coses d’ells mateixos, i potser són els que et feliciten més al final.

A més, això dels públics és molt relatiu. A Itàlia, per exemple, hem estat molt ben rebuts, tot i que el públic no entenia el significat conceptual de les paraules. El més important és tot allò que es transmet al marge de la racionalitat. El recital més bonic que he fet mai, amb una diferència abismal, ha estat a la presó de Girona, on hi havia una bona colla de presos que ni entenien el català. Hi vaig aprendre moltíssim i en vaig sortir amb la sensació tangible que el públic també havia après. Havíem intercanviat coneixements que anaven molt més enllà del món material en què estem entestats a viure. Per mi, recitar és créixer. Avui he fet una bona estirada.

P.: Quin paper juga la Poesia en una societat abocada al món de les noves tecnologies?
L.N.: La poesia és necessària per a qualsevol ésser humà, visqui en el món que visqui i porti el tipus de vida que porti, perquè dóna sentit a la vivència humana. La poesia reflexiona sobre el que som i el que sentim i permet entendre’s a un mateix. Per a un individu de la societat occidental actual, immersa en el neoliberalisme materialista, pot ser un salvavides. Per a mi ho és.

laia_noguera_i_adria_grandia.jpgP.: Ets guitarra solista del grup de Thrash metal Red for more. Quin gènere musical és el thrash i per què desenvolupes una activitat aparentment tan diferent?
L.N.: Per dir-ho planament, el thrash és un estil del rock derivat del heavy clàssic i el punk. Megadeth, Pantera, Slayer i Sepultura fan thrash, per exemple. Tal com dius, tocar thrash és diferent d’escriure poesia només aparentment. Són activitats complementàries que s’alimenten l’una de l’altra. Sóc d’aquella mena d’homínids que viuen per expressar la seva ànima, i l’expresso de tantes maneres diferents com puc. Compondre i tocar música, sigui thrash, jotes o jazz, és com escriure literatura, siguin sonets, contes o monòlegs. Per mi, és perfectament coherent tocar el sac de gemecs, traduir del basc, fer una migdiada escoltant Cannibal Corpse, plorar llegint Vinyoli o l’Odissea, saber-se de memòria The Rocky Horror Picture Show, llegir còmics, pujar a la cúpula del Duomo de Florència, viatjar al nord d’Alemanya per veure Immortal, imitar Ausiàs March i esgarrifar-se amb Mulholland Drive.

P.: Quines són les coses que t’inspiren. Qualsevol activitat humana és susceptible de crear un Poema?
L.N.: En la meva literatura parlo d’experiències físiques i mentals que m’han impressionat. Per tant, d’alguna manera tot pot formar part d’un poema. Tanmateix, allò que m’interessa ha canviat al llarg de la meva vida. Les imatges que ara m’atrauen són diferents de les que m’atreien abans, i puc parlar de la vida d’una manera diferent, perquè la visc diferent. El meu art és un mirall del que sóc.

P.: Fa uns anys vas començar a estudiar euskera. Com evoluciona el teu aprenentatge i per què vas decidir aprendre aquesta llengua?
L.N.: En realitat, tinc un nivell molt baix d’euskera, perquè només l’he estudiat tres anys. Tot i això, puc fer traduccions al català, amb ajuda, és clar. Vaig començar a estudiar-lo per curiositat, perquè m’agrada molt la música tradicional i el rock bascos (Kepa Junkera, Joseba Tapia, Oskorri, Gozategi, però també Negu Gorriak, Kortatu i els grandíssims Su ta gar) i volia entendre el que escoltava. També l’estudio per curiositat filològica, és clar, perquè aprendre una llengua molt diferent de la teva et permet d’entendre moltes coses de la teva pròpia llengua.

P.: Com dius, actualment tradueixes texts de poetes euskeres i, també, italians. A part de l’aspecte professional, què t’aporta la tasca de traductora per a la teva obra?
L.N:: Traduir és una manera diferent de llegir i d’escriure. És un exercici lingüístic i literari molt interessant, perquè t’has d’esforçar per expressar idees que no són teves, però que, d’una manera o altra, t’has de fer teves. Se n’aprèn molt, de traduir. I et fa amarar més dels autors que amb la simple lectura. Cada poema que tradueixes és una llavor més que pot germinar en tu.

P.: Actualment ets codirectora, juntament amb l’Esteve Plantada, de l’edició catalana de la revista literària digital www.revista.barcelonareview.com, Com evoluciona el projecte digital?
L.N.: Evoluciona molt bé i n’estem contentíssims. Em sembla una revista molt i molt recomanable i justament per aquest motiu crec que està bastant desaprofitada. La sort és que tot el material continua en línia i es pot consultar sempre. Estic convençuda que la gent ho anirà coneixent a poc a poc i s’adonarà de la qualitat dels textos que hi pengem. L’homenatge a la Montserrat Abelló, que vam publicar l’1 de febrer d’enguany, quan va fer noranta anys, és interessantíssim. Val a dir que la revista no és només de poesia, sinó que també hi ha narrativa, assaig i altres disciplines, com ara el vídeo, la música i la fotografia.

P.: Has rebuts importants premis i has publicat diversos llibres. Quin valor tenen per a tu els distintius?
L.N.: Per mi, tenen un valor sobretot pràctic. Em presento a concursos com a estratègia de publicació. La meva intenció, però, és arribar a publicar sense haver de passar per cap premi. A banda, no dono especial importància a la recepció de la meva poesia ni a la xerrameca de la societat literària. El que m’importa és escriure tan bé com pugui i aprendre cada dia. Em sento molt afortunada de tenir amics escriptors, com ara la Montserrat Abelló, en Carles Hac Mor, l’Ester Xargay, en Lluís Calvo, l’Esteve Plantada o en Joan Duran, que són persones que estimo i de qui aprenc molt. A banda, vaig fent recitals en la mesura que puc. És clar que m’agradaria que es fes una mica més de cas al que faig: sobretot, que es prestés atenció al Carboncle, que poguéssim fer alguns concerts a l’any i poguéssim editar el disc, que està gravat, però no ha interessat a cap de les portes on hem trucat. Però tot això són circumstàncies concomitants: l’únic que té realment importància és escriure amb sinceritat i treballar cada dia per millorar.

P.: Quins són els teus projectes més immediats?
L.N.: Tinc un llibre de poesia acabat, que estic intentant de publicar, i estic treballant en un llibre de proses i en un altre de poesia. També tinc projectes de narrativa i de teatre. Però temps al temps, que totes aquestes coses necessiten molta cocció.

per Ramon Texidó

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris