Llarga vida, Salicrú!

Doneu-me una barra de guix i ompliré la pissarra de poesia i de geometria; doneu-me un esborrador que el faré lliscar d’esquerra a dreta i la pissarra quedarà ben neta. Entre passada i passada, la informació es capbussarà dins el mar gris de la memòria.   

Em presentaré: sóc en Raül Moreno Supervia, tinc 28 anys i vaig estudiar al Salicrú des de P-5 fins a 8è d’EGB.  Aixeco la tapa del bagul on reposen els records...no feu soroll i gaudiu amb la lectura.

Segon d’EGB va ser l’any d’una descoberta que m’ha marcat tota la vida. La Mercè Cervantes, una artista de l’ensenyança, em va dir: “Raül: el teu nom, en català, porta dièresis”. Em sentia la persona més important del món: tenia un bé lingüístic que em diferenciava de la resta, (i encara el tinc, eh...).     

A Setè d’EGB, un dia, en Lluís Floris, fart de que no calléssim,  es va girar i  va començar a explicar-li la lliçó a la paret. Va ser una reacció tan surrealista que va captar la nostre atenció i el xivarri es va acabar.

Els divendres, de 15h a 17h , els alumnes de Sisè, Setè i Vuitè, fèiem tallers artístics i artesanals. La Mercè Cervantes ens ensenyava ball de bastons. Veig amb orgull que hi ha un taller de danses del Salicrú que manté viva la flama tradicional dels Països Catalans.

La Carme Bombí, l’actual secretaria d’estudis, era la nostra Shakespeare. Al final de cada trimestre, estrenàvem les obres al gimnàs, havent-les assajat menys de vint-i-quatre hores: té mèrit, eh! Estimada Carme: gràcies per dedicar el teu temps, la teva paciència i el teu talent a fer-nos estimar les arts escèniques. M’hagués encantat participar en una sàtira on els alumnes feien befa dels  professors i de les professores. Va ser un èxit colossal!!! Sí;  ens donaven llibertat per fer sàtira. Era fantàstic!!!

Us ben asseguro que planyo als que no han pogut gaudir d’un entorn natural per estudiar: no han  badat, mirant les muntanyes; no s’han quedat hipnotitzats, seguint el vol suau de les garses;  no han pogut empaitar sargantanes, ni fer sortides durant la primavera,  per observar les flors silvestres de la  vall del castanyer. 

Els dies de pluja, durant les hores no lectives,  la sala del vídeo és convertia en un refugi paradisíac, hi miràvem els millors dibuixos animats: El Dr.Slump, Els Barrufets, etc. També miràvem dibuixos educatius a les  hores de classe. En Dragui, un drac verd, que portava un barret de copa blanc, ens explicava, apassionadament, la història de Catalunya.   Apreníem anglès amb en Muzzy: un monstre, molt bo, que patia la indiferència de la princesa Sílvia. L’aprenentatge el relacionàvem amb la diversió.

Ni Ferran Adrià, ni Karlos Arguiñano: el millor cuiner del món és en Pascual. La olor de la  seva sopa de galets i el  sabor del seu pollastre amb patates, encara m’humitegen el paladar...

Teníem un puntet combatiu també. Un dia, farts de que ens entressin a robar, i cansats de que l’administració no ens donés solucions, vam decidir passar a l’acció: ens vam manifestar pels carrers de la vila, -i ens van fer més cas-.

En èpoques nadalenques ens visitava una criatura  prodigiosa, un alquimista de l’àmbit rural: el senyor Tió, Caga Tió.  Cada dia, li portàvem aliments, perquè ens cagués els millors obsequis del món. A vegades el vèiem amb la mirada perduda, li acariciàvem el tronc i li dèiem que no es preocupés, que per nosaltres sempre seria l’autèntic representant del Nadal.

Durant el Carnestoltes recitàvem versets poètics,  llegíem versots satírics, cremàvem a Sa Majestat i ens disfressàvem.  Etc, etc, etc...

Sóc  una persona afortunada:  he estudiat al Salicrú.

Moltes gràcies a tots i a totes: Mercè Ramionet, Mercè Cervantes, Carme Bombí,  Julio, Javier, Roser, Lluís Floris, Natali, Isabel, Toñi,  Lo Jaume,

Sr. Ramón, Coci, Marisol,  Sebas,  Bea,  Emili, la meva classe...: teniu un lloc dins el meu cor!!!

Visca l’ensenyança  i visca el Salicrú:  llarga vida  Salicrú!

per Raül Supervia



← Torna a l’hemeroteca