dimarts, 11 de de febrer de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Llengua comuna

La gent del Manifiesto por una lengua común no en
tenen prou amb sembrar zitzània i tractar d’establir una gradació entre les
llengües, indicant que unes són <<democràtiques>> i altres no…
Coneixedors de que la raó no els empara, han de recórrer a la manipulació dels
conceptes i les paraules per a que encaixin amb les seves obsessions
paranoides…

Entre elles, una té
l’evident voluntat d’imposar la idea, de bandejar qualsevol noció de diversitat
o pluralisme que pugui enriquir el conjunt. És tracta del concepte de llengua comuna.

A força d’insistir,
d’anar repetint una vegada rere l’altra la mateixa fal·làcia, segueixen
alimentant un conflicte inexistent i altament perillós: el de la confrontació
lingüística. Al damunt, no saben sembrar la discòrdia més que amb llavors
espúries…

 Volent-la convertir les innocents llengües en
armes de batalla, les perverteixen. Amb total desvergonyiment, es refereixen a
l’espanyol com la <<lengua comuna>>.
El seu objectiu és obvi: eradicar el valor de la diversitat i uniformitat, tot
consagrant la superioritat d’una llengua – 
la seva, és clar – per damunt de les altres, les vernáculas…!

Per sort, una
falsedat, per més que es reiteri, no deixarà mai d’ésser-ho. Malgrat que ho
vulguin negar, a l’estat espanyol no hi ha una sola llengua. N’hi ha una,
l’espanyola, que és oficial a tot el territori de l’estat, i d’altres, que ho
són també als seus respectius territoris.

La llengua
espanyola, doncs, és oficial a tot l’estat. No cal ni entrar a discutir-ho –
entre d’altres raons, perquè tenen la maquinària de governamental ben
engreixada per a imposar el monolingüisme…, espanyol! Ara bé, per més que
convinguem en que és oficial, no podem caure en el parany de considerar-la comuna!

Comuna per a qui?
Serà comuna per a tots aquells que la fan servir i se la senten seva, no? Per a
tots aquells que la tenen com a llengua pròpia i la fan servir usualment. No
pas per a tots aquells que en tenim i en sentim una altra com a pròpia:
euskera, gallec, català – valencià…

Alguns dels que
habitem a les provincias tenim una llengua comuna ! Ben cert! Però no és
pas l’espanyola. És la nostra,
aquella que compartim amb tots aquells ciutadans que parlen com nosaltres. Però
tampoc cap de les altres llengües ibèriques no és pas llengua comuna: ni de tots els bascos, ni de tots els gallecs, ni
de tots els valencians…

 Pel mateix motiu, només els que sentin com a
pròpia i usin de manera prioritària l’espanyol tindran la mateixa llengua comuna amb els ciutadans de
l’estat espanyol monolingües.

Els altres només en
podem tenir una, de llengua comuna:
la que compartim amb els que parlen com nosaltres. En el nostre cas, el català,
valencià o com preferim anomenar-la. Llengua que compartim amb tots aquells que
l’usin, amb independència d’on visquin: al País Valencià, Ses Illes, Andorra,
Catalunya Nord, el Principat… En el benentès de que no la compartim – i per
tant, no és llengua comuna – amb tots
els ciutadans d’aquests territoris, sinó únicament amb aquells que se’n
serveixin de manera prioritària.

Una realitat,
aquesta de que el català no és la llengua
del Principat i d’altres territoris peninsulars, sinó que ho és també junt amb l’espanyol, que els
centralistes ens han anant reiterant compulsivament des de fa una bona pila
d’anys. Amb aquella voluntat malaltissa que tenen alguns d’evitar, per
qualsevol mitjà, que el català i Catalunya poguessin arribar a esdevenir
sinònims…! Quantes vegades hem sentit pontificar que les llengües no
pertanyen a cap territori sinó a la persona que l’usa? Que ni a Catalunya ni a
cap territori de llengua catalana no tenim una
sola llengua comuna? Quantes?

Ara, doncs, no
seria ni just ni acceptable que pretenguessin fer un gir copernicà, pel que a
aquest criteri es refereix.  No es pot
pretendre que allò que és vàlid per al català no ho sigui igualment per a
l’espanyol… !

Com a llengua de
l’individu i no pas de la comunitat, tampoc l’espanyol no és la llengua de l’estat espanyol, sinó una de les que s’hi parlen. Una més,
igual inter pares.

Això sí, amb
l’il·legítim privilegi d’ésser l’única oficial a tot el territori estatal. I,
com a malaurada conseqüència, l’única que tenim l’obligació de conèixer. I,
encara més desafortunadament – i a causa d’una interpretació jacobina del dret
i de l’estat – de fer servir en les nostres relacions amb l’estat central…!

Ara be, tinguem-ho
clar, i manifestem-ho amb veu alta i clara tan sovint com puguem: el fet
d’estar obligats a conèixer-la i a emprar-la no la converteix, sota cap
concepte, en la nostra llengua!  De fet, per a uns quants, és precisament
aquesta imposició el motiu que ens impedeix que podem sentir-la propera i com a
quelcom més o menys nostre (i, de retruc, tampoc l’estat que la converteix en
obligatòria…!).

I, encara menys, la
converteix en la nostra llengua comuna
! De llengua, com de mare, només en podem tenir una! Una de sola! Una sola
llengua que ens agermana amb tots aquells que l’usen – i la volen seguir
usant..!

per Cesc Serrahima

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris