dissabte, 21 de setembre de 2019
Diari Maresme | Independent i Comarcal

‘El lloc on he nascut m’ha influït en tot’

Martí Gironell (Besalú, 1971) és periodista, filòleg i escriptor. Cada matí ens informa sobre les incidències del trànsit arreu de Catalunya a “Els matins” de TV3. Però entre carreteres i autopistes, Gironell enfila la via literària i amb la seva novel·la “La venjança del bandoler”, ha estat el guanyador del premi Néstor Luján 2008 de novel·la històrica. El passat 14 de novembre, l’autor va presentar el seu llibre “El pont dels Jueus” a Cabrils.

marti_gironell_01.jpgQuè ha significat per a tu rebre un premi amb el nom de Néstor Lujan?
M’ha fet molta il·lusió perquè amb “El pont dels jueus” ja m’hi vaig presentar i com que sóc molt tossut em vaig dir “amb la pròxima novel·la t’hi tornaràs a presentar”, i així ho vaig fer. Que el jurat decidís per unanimitat que la meva novel·la es mereixia el premi per la força del personatge, per la riquesa del llenguatge i per la potència de la història, em va omplir moltíssim.

Portada: 'La venjança del bandoler'

Portada: ‘La venjança del bandoler’

A “La venjança del bandoler”, un traginer es converteix en el bandoler Boquica. Per què els personatges ambigus tenen un especial atractiu en el món literari?
Perquè donen molt de joc i pots veure les diverses cares. A través de la novel·la el lector pot ser testimoni de quan en fa servir una i després l’altra, en funció del moment.

Això t’ha permès dotar al bandoler d’una riquesa de matisos?
Sí, i tant! Són personatges amb moltes cares, però el millor és que era real i la doble moral, les lluites interiors amb si mateix, les patia de veritat. Novel·lar o crear una ficció a partir d’aquest material és molt potent, té molta força.

A més, com has dit es tracta d’un personatge històric real que primer lluita contra els francesos i després canvia de bàndol, formant una banda de miquelets. Per què ho fa?
Això és el que convido al lector a reviure aquest procés de canvi de bàndol. En Boquica no ho fa perquè sí; ho fa empès per les circumstàncies i per la traïció dels polítics de l’època que l’aboquen a bandolejar. Si em permets, quan el lector arribi al final de la novel·la decidirà si entén o aprova l’actitud d’en Boquica, i si ell o ella en el seu
lloc no faria el mateix.

Precisament, a partir del seu canvi de bàndol, la població el considera un traïdor. Però el seu doble joc li crea enemics en els dos bàndols enfrontats.
Sí, té enemics tant entre els francesos com entre els patriotes espanyols, però té el suport d’una bona part de la població que també s’havien sentit traïts i menystinguts per les autoritats del moment. És un doble joc que atrapa el lector fins al final i fins el punt que el fa dubtar de, perquè ens entenguem, qui són els bons i qui els dolents.

Per què creus que no s’ha novel·lat gaire el període de la Guerra del Francès (1808 – 1814)?
No ho sé, la veritat és que m’has sorprès perquè dóna per a molt, tant pel que fa a personatges com pels esdeveniments que van tenir lloc a diversos indrets del país.

El periodista que recrea la història, durant els anys 80 del segle XX, és un descendent directe del Boquica. Què el fa interessar-se pel seu avantpassat?
Doncs, això precisament el fet que un antic avantpassat seu, del qual n’ha sentit parlar en dinars familiars, aparegui de cop en una pintada en una paret de Besalú, una pintada que és una amenaça de mort. Sap que els llibres d’Història sempre l’han pintat com un traïdor i un bandoler sanguinari i vol saber si és veritat o no i, si va ser així, per què ho feia.

A més, el nom del periodista es força curiós: Jordi Pujol i Solei. Dius que són cognoms habituals a La Garrotxa.
Sí, habituals i propers. Pensa que si el protagonista és parent d’en Boquica, és normal que es digui Pujol de cognom, i Solei perquè Can Solei és el nom d’un mas de Lligordà molt pròxim per a mi, perquè el meu pare va néixer a la casa del costat. Per tant, doncs, que el periodista parent llunyà d’en Boquica que segueix la noticia de l’abocador en la qual hi va estar involucrat el president Pujol, justificava aquesta coincidència de noms.

D’alguna manera, et sents identificat amb aquest personatge perquè combina Periodisme amb Història?
Del tot. No és el meu alter ego però ho podria ser.

Tens una ruta preparada seguint els passos d’en Boquica?
No està preparada però es pot fer. Per exemple, amb el mapa que hi ha al llibre que serveix als lectors per situar-se, es pot seguir la petjada d’en Boquica: Lligordà, Beuda, Palera, la Mare de Déu del Mont, Vilaür,
Figueres, …

Portada: 'El pont dels jueus'

Portada: ‘El pont dels jueus’

D‘altra banda, la teva obra “El pont dels jueus”, ha rebut l’interès dels teus lectors i lectores i fins i tot d’un important canal alemany de televisió. Per què ha traspassat fronteres? Quin és el contingut de l’obra?
Ha interessat fora del nostre país perquè malgrat passar en un indret com Besalú, una ubicació molt local, planteja temes universals. El fet que mentre es construeix un pont físicament es pugui establir el paral·lelisme de la construcció d’un altre pont entre dues cultures, la cristiana i la jueva, amb tot el que això comporta, crec que pot interessar aquí i a qualsevol lloc del món. Es tracta d’analitzar la convivència, les relacions entre grups diferents…

Fins a quin punt t’ha influït ser fill d’una població històrica com ho és Besalú perquè escriguis novel·la històrica?
Crec que el lloc on he nascut i viscut m’ha influït en tot el que faig; també a l’hora de plantejar-me escriure històries de la Història. I a Besalú hi ha personatges i fets per arrencar unes quantes novel·les, “El
pont dels jueus” i “La venjança del bandoler” són només dos exemples.

Què és el que et motiva més per escriure? Tens nous projectes per endavant?
Explicar històries que no estan explicades, històries que m’agraden i que penso que poden interessar als lectors. M’ho passo bé i m’agrada poder fer que la resta s’ho passin bé. Espero que aquesta aventura de supervivència per la guerra del francès agradi i m’esperoni a enllestir una novel·la per la qual m’estic documentant des de fa molts anys, però d’això ja en parlarem. Ara, penseu si val la pena dir “Visca en Boquica…” o no, vosaltres decidiu.

per Ramon Texidó

Aquest article forma part d’una iniciativa conjunta de l’ACPG

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per