Els
Amics de la Poesia d’Argentona organitzen un
recital de poesia sobre les antologies poètiques Nigromàntic, d’Albert Calls, i Estiu immòbil, de Sílvia Tarragó. L'acte, el presentarà la Coordinadora de la Col·lecció Poetes de Cabrera de Mar.
Els Amics de la Poesia d’Argentona organitzen un recital de poesia sobre les antologies poètiques Nigromàntic, d’Albert Calls, i Estiu immòbil, de Sílvia Tarragó. L'acte, que tindrà lloc el proper dissabte, dia 1 de març, a les 19.30 h, a la Casa Gòtica (plaça de l’Església, 4), el presentarà la Coordinadora de la Col·lecció Poetes de Cabrera de Mar.
Albert Calls
Tal com diu Pere Santos en el pròleg de Nigromàntic (1984-2006), "Albert Calls és inconformista, però també càustic i dur, ja que ens mostra amb la poesia una realitat no gens poètica. Calls és un guerriller de la paraula, poc donat als poemes d’amor, que ha anat desenvolupant-se tant en la comunicació poètica com en el seu pensament". Destaquen Gavina del Port, versos primerencs de molt d’enginy que s’assemblen als de Joan Salvat-Papasseit o de Guillaume Apollinaire, construint formes amb les paraules, i Fentes, el poeta que va marxar de jove i que és molt similar a In Memoriam. És sens dubte Burriac el que predomina sobre tots els altres. Es tracta d’un llarg i profund poema en què la descripció detallada i càustica s’ajusta perfectament a la veritat d’un entorn mancat d’esplendor que havia gaudit sota la Baronia Desbosch.
Sílvia Tarragó
Sílvia Tarragó, ben al contrari, amb Estiu immòbil (1999-2001), segueix els cànons més tradicionals dins del context de l’estructura de la poesia actual. El període que abraça l’antològica és més curt i els textos són sensibles sense provocar cap controvèrsia. Es llegeixen amb facilitat però es troba a faltar profunditat. Són poemes sensitius, amb mancança de novetat. No obstant això, la repetició de paraules i imatges que ja han estat emprades en els clàssics, dins d’un món ple de desencisos, mancat de romanticisme superficial i materialista, la sensibilitat intuïtiva de Sílvia Tarragó sempre simbolitzarà que la musa Polimnia està vigent. Calíope, en canvi, trobarà en l’inconformisme poètic de Calls la senyera per reivindicar-se.
per Redacció