Una de les bandes de pop més
independents de l’escena musical estatal ha publicat recentment, amb el segell
BCore, el seu segon treball. The Charades es va donar a conèixer, ara fa poc
més de un any, amb el seu àlbum debut: When
sining blue.
En aquesta ocasió, la formació de la ex-membre del grup Electrobikinis, Isa, abandona els ritmes de garatge per aprofundir en un pop més melòdic de reminiscències britàniques. Tot i això, aquest canvi no es tracta d’una transformació en essència i sonoritat per part del conjunt; la seva, ha estat un variació progressiva i, per que no dir-ho, acceptablement lògica. Els ritmes enèrgics del seu primer treball han donat pas a melodies més harmonioses que inciten a la calma i el optimisme.
Altre canvi significatiu d‘aquest En Ningún Lugar respecte al LP anterior ho trobem a les lletres, més concretament al llenguatge emprat per elaborar les mateixes. Si be a When Sining... la formació va optar per la llengua anglesa a l’hora de composar els temes, ara ens sorprenen amb un canvi radical fent servir el castellà. I, tal com va passar al disc anterior, no hi ha lloc per a les concessions: el primer va ser un disc cantat al cent per cent en anglès i aquest, de forma inversament proporcional, ens ofereix un total d’onze temes interpretats en llengua castellana.
Siete es la cançó encarregada d’obrir el disc. Es tracta d’un tema àgil, de ritme cadenciós i lletra senzilla. I es dins d’aquesta mateixa simplicitat on radica el seu factor d’addicció, complint la seva missió de baula d’enganxament i engranatge. A partir d’aquest moment, el oient es deixa arrossegar per un seguit de melodies poperes que es van enllaçant una darrera l’altre, demostrant que el seu ordre i distribució dista de la gratuïtat. Temes com Un lugar de los dos, Un día en Brighton o La máquina del tiempo comparteixen similar estructura de composició, oferint al disc una sensació d’homogeneïtat deliberada.
I es que la pròpia inèrcia, sumada a la brevetat temporal de cadascun dels temes, aconsegueix transmetre el efecte de no estar escoltant onze cançons en un disc, si no una d’única conformada per onze tempos.
Un detall que sí arrosseguen del seu anterior treball es la utilització dels cors com a un instrument més de suport a la veu principal. Element indispensable dins de l’oferta adoptada i la intencionalitat mostrada.
La producció del mateix ha estat cosa d’en Santi García, qui també va ser responsable del When Shining... Al igual que amb aquest, en Santi ha fet servir els seus reconeguts coneixements musicals per a “decorar” les cançons amb “delays”, “dobros”, “vocoders” i tot un seguit de sintetitzadors diversos, revestint-les de sonoritats més riques i completes.
En definitiva un disc que a molts pot recordar les millors creacions de grups mítics dins el pop estatal com ara Nosoträsh, Los Fresones Rebeldes o Pauline en la playa; però amb la diferència de que, a En ningún lugar, la consistència es manté viva des del primer fins al darrer tema. I això, avui en dia, es més de lo que moltes altre bandes consagrades poden presumir.
per Raül Ruiz