dimarts, 11 de de febrer de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Quin paper hi juga Europa en l’economia mundial?

Santi Capellera

Fa poques jornades va tenir lloc a Washington
la reunió dels “G-20 i convidats”, una trobada transcendent pel futur de
l’ordre econòmic internacional sota el títol: “Summit on Financial Markets and
the World Economy”. Aquesta cimera, una iniciativa europea, ha evidenciat les
divergències entre el model capitalista nord-americà  impulsat per George W. Bush i el model
europeu, i ha enterrat el G-8 com a nucli de referència de l’economia mundial.

La cimera ha marcat l’emergència definitiva del reconeixement polític dels
líders de les potencies emergents com Brasil, Xina o l’índia i visualitza de
manera clara el desplaçament dels centres de poder econòmic i financers que la
globalització està accelerant. Tal com va indicar la cancellera alemanya Angela
Merkel “hem donat passos importants cap un ordre econòmic global”. Segurament
aquesta Cimera, conjuntament amb l’elecció del primer líder polític global,
Barack Obama, marquen l’inicií real del segle XXI per a tots nosaltres,
ciutadans del món que ens trobem immersos en aquest temps de canvis en tots els
aspectes.

Avui es fan comparances amb els problemes
econòmics del segle passat, però a diferència d’ara, l’any 1944 els Estats
Units tenien una voluntat i una capacitat efectiva de lideratge de l’economia
mundial que en l’actualitat no existeix, no ens enganyem. I aquesta influència
era tanta que fins i tot s’ironitza en afirmar que a Bretton Woods, quan hi va
néixer el FMI, s’hi havia reunit el G-1.

Sovintegen darrerament les comparacions entre
la gran depressió del 1930 i la crisi actual, així com també s’ha pretès fer de
la cimera de Washington que va tenir lloc fa uns dies el Bretton Woods del
segle XXI. Bretton Woods va ser, però, la culminació de dos anys llargs de
negociacions per desenvolupar l’economia global un cop s’acabés la Segona Guerra
Mundial. A Washington, en canvi, líders de 20 països tot just es van fer una
foto d’inici de converses, que seguiran a Londres l’abril del 2009, si no hi ha
cap altra eventualitat important que ho impedeixi.

Avui, en canvi, assistim a un fet nou en la
història econòmica mundial: els països desenvolupats necessiten diners per
finançar plans de rescat i per finançar emissions de deute públic amb què
miraran d’impulsar les seves economies… i aquests diners avui són als països
emergents, que gràcies als seus superàvits comercials disposen de la capacitat
de finançament que necessita el primer món. Assistim al naixement d’un nou món
multipolar que farà més complexa l’articulació de consensos, relatius a com i
de quina manera cal impulsar el creixement de l’economia mundial. Que ara es
parli d’un G-20 és indicatiu de com serà de complicat aconseguir acords,
sobretot si algun país dels convidats hi va amb filosofies que apliquen
internament, com ara “que tots hi guanyin sense que ningú no hi perdi”.

A diferència d’ara, l’any 1944 els Estats
Units tenien molt clar que el lliure comerç havia d’impulsar el creixement de
l’economia mundial. Avui, en canvi, tot i les manifestacions de bona voluntat
del G-20, des de dins dels Estats Units es multipliquen les pressions en alguns
sectors productius importants per mirar de limitar les importacions de béns
dels països emergents, pel fet que destrueixen molts llocs de treball als EUA.
L’electe president estadounidenc Obama, s’ha mostrat sensible a aquestes
peticions, i un dels efectes més transcendents del seu mandat, fins i tot quan
ja no sigui president, serà el rumb que deixarà marcat per als pròxims decenis
en aquest aspecte decisiu per al futur de l’economia mundial.

En relació al nostre espai, ens queda
preguntar-nos, on és l’Europa unida?. En moments  difícils com aquests, on cadascú campa a les
seves segons els seus pròpis interessos, es veu clarament aquesta falta de
cohesió del que hauria de ser una sola veu. On és Europa quan cadascun dels
representants europeus actuen com a vedettes, amb una agenda nacional i
internacional no sempre coincident? Si en política és tan important la realitat
com les percepcions, a la
Unió Europea li queda un llarg camí per recórrer en el
terreny internacional. Per als EUA i la resta de països del món, el que compta
de veritat és l’opinió de França, Alemanya, Itàlia o Gran Bretanya. Per
separat. Ni rastre d’un actor internacional denominat Unió Europea. Una
llàstima, sincerament, veure un líder com Sarkozy, cedir una de les dues cadires
a les que tenia dret a Zapatero, ansiós de glòria i participació. Una llàstima
cada personalisme ambiciós com el que va demostrar Sarkozy, que es passejava
amb el doble barret de president de França i de president de la Unió Europea.  Un personalisme messiànic que fa un flac favor
al que molts esperem amb il·lusió que passi algun dia de veritat: la Unió, també política, de
l’Europa de les Nacions. Sí, de les nacions. 

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris