dimecres, 28 de d’octubre de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Rafael Vallbona

“Mai han pogut estar allà on voldrien haver estat”

vallbona.jpg
Rafael Vallbona,
escriptor, periodista, guionista i col·laborador en diversos mitjans de
comunicació, amb una producció literària que està al voltant de la cinquantena
de títols, ha estat guardonat amb el Premi Nèstor Luján de Novel·la històrica
per "Forasters", una proposta ambientada en la Barcelona dels anys 20 i
la Segona Guerra
Mundial. Vallbona va néixer al barri de Gràcia però actualment resideix a
Premià de Mar.

Rafael Vallbona,
escriptor, periodista, guionista i col·laborador en diversos mitjans de
comunicació, amb una producció literària que està al voltant de la cinquantena
de títols, ha estat guardonat amb el Premi Nèstor Luján de Novel·la històrica
per "Forasters", una proposta ambientada en la Barcelona dels anys 20 i
la Segona Guerra
Mundial. Vallbona va néixer al barri de Gràcia però actualment resideix a
Premià de Mar.

vallbonag.jpgLa Segona Guerra Mundial i el nazisme són
alguns dels fets més importants de la historia de la humanitat. Es parla com
s’havia fet fins ara o hi ha noves aproximacions?

De fet ni el nazisme ni la Guerra és el tema central
de Forasters, vull dir que hi surt a guerra, però més com a circumstància que
no pas com a tema. No se si es pot dir que és una aproximació diferent o,
simplement, es tracta d’un dany col·lateral.

A què es deu
aquest “nou” interès en la temàtica?

El nazisme i la Guerra sempre han estat
temes interessants per al cinema i la literatura. Ara bé, llibres com El nen
del pijama de ratlles, el que fan es explotar la vessant més falsa i
sentimental del conflicte. Jo només em limito a explicar les activitats d’un
espia durant la guerra, amb tota la fredor que fa un cas així.

A “Forasters”
un dels personatges diu: “La postguerra alemanya, com totes o potser aquella
una mica més pel terriblement cruel que era activar moltes memòries, es va
construir més a cops de silencis que de paraules”. És el moment, llavors, de
les paraules?

Sempre és un bon moment per les paraules, si
no ho cregués no em dedicaria a escriure.

Com el personatge de l’Àfrica i del
Rudolf Stallmann, només podrem passar pàgina quan sapiguem qui som i d’on
venim?

L’Europa de la primera meitat de segle XX va ser
un continent ple de gent desarrelada i incapaç pels conflictes bèl·lics, de
trobar el seu lloc al món. Cap al final de la novel·la dos personatges,
descendents dels primers protagonistes, reconeixen tenir una vida de forasters,
perquè mai han pogut estar allà on voldrien haver estat. És aquesta la idea que
plana per damunt de tot el relat.

A l’hora de
narrar, què valora més, la trama o els fets històrics?

Els fets històrics són els que són, i no tenen
cap mena de valor narratiu per si mateixos. La feina d’un novel·lista és
convertir aquests fets en un relat a través d’aixecar una trama argumental.
Aquesta feina és una de les claus del meu estil narratiu.

Quin paper juguen la identitat i la
memòria en la seva producció literària?

No tinc cap vocació ni identitària ni
memorística a l’hora de posar-me a escriure. Jo només busco construir un relat
que sedueixi al lector i fer que aquest es llenci de cap a la piscina de la
narració.

Parlant de la memòria, creu que estem
preparats per passar pàgina a la guerra civil espanyola o encara hi ha molts
silencis que no es poden omplir?

Sempre hi haurà silenci o buit que els
artistes poden ajudar a omplir amb obres que interpretin la realitat, però això
no vol dir que la societat pugui passar pàgina o no. Sense judici polític al
franquisme veig molt difícil que es pugui tancar ben tancat aquest episodi
catastròfic de la nostra història, perquè sempre hi haurà persones esperant i
reclamant justícia.

“Forasters” intenta omplir aquests
silencis?

Sens dubte Europa ha començat a analitzar i
reflexionar sobre el seu passat recent tot just fa divuit o vint anys,
probablement a partir de la caiguda del mur i les posteriors conseqüències com
l’ensulsida del bloc socialista i les guerres als Balcans.

A partir d’aquesta anàlisi i nova
interpretació crítica de l’avenir d’Europa al llarg del segle, una nova lectura
enormement conservadora de la qual en surt triomfadora la dreta lliberal que ha
aconseguit imposar el seu model de construcció de la Unió, tot el referent al
nazisme, però també tot el referent al socialisme real, s’ha posat
mediàticament de moda gràcies a escriptors, alguns de molt segona fila, que van
viure en primera persona els desastres de l’època, i a la interpretació
interessada de la nova fornada de periodistes conservadors que dominen avui en
dia l’opinió publicada dels grans mitjans, conservadors és clar, europeus.

I el públic, acrític, que viu la història com
si es tractés d’un espectacle, tal i com va dir Guy Debord, s’ho empassa tot
amb la fascinació innocent de l’adolescent babau que surt per primer cop de
casa sol. Jo no pretenc ni omplir silencis ni tancar ferides, no és la meva
feina.

per Diego Giménez

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris