dilluns, 10 de de febrer de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Retorn oníric

Vorejada
d’arbres, amb arrels plenes d’històries infinitament explicades, de llunyanes
veus oblidades i de solituds imposades s’alçava, imperiosa,  la majestuosa mansió en mig de muntanyes,
rocoses i escarpades, desafiant els canvis d’una natura immutable.

Un camí abrupte, abans il·luminat i
reverdit, empenyia  la pujada, turó
amunt, fins a trobar un barri forjat de ferro i esperances, que donava una
salutació d’ombres a un jardí, de flors marcides i fanals apagats, embolcallat
per un bromall que ho revestia d’incerteses. Allí on hi havia hagut llum i
benaurança,  hi havia, ara, foscor i
mancança.

Les petjades del temps havien deixat la seva
empremta, inclement, en aquella escalinata de pedra, colpejada per la força
dels elements i l’oblit de les seves ànimes. Cada esglaó, al seu pas, cruixia
ferit de silencis i records inesborrables que, et portava davant d’una
portalada custodiada amb sentinelles esberlats de mirada impertorbable. Tanta grandesa
 aclaparava el raciocini,  mentre  un calfred envaïa  el cos i la ment, escoltant-se  un ressò de paraules enutjades, discernint
veritats de velles llegendes inventades.

El
vent xiulava, intrús, esmunyint-se dins les escletxes de la façana, tafanejant
tots els racons de la casa, balancejant les teranyines i empenyent els
porticons com a missatger de la tenebra esglaiada.  La quietud de l’ indret, només, era trencada
pel retrunyiment, cansat, d’unes parets carregades de silenci i feblesa,
acompanyant aquell vent, esfereïdor, per totes les estances.

   Inesperadament una claror, tímida i
agotnada, ressorgia entre els cortinatges. Poc a poc la llum anava acaronant,
amb delicadesa, aquells llenços tant temps oblidats. La foscor s’escapava,
vençuda, d’aquella sala plena d’enyorances, donant pas a la calidesa que en
aquell moment s’hi festejava.  Els
records saludaven, somrients, a una infantesa vestida de colors, de tendres
carícies i d’instants de màgica innocència.

Un cop més, ell sol, davant del quadre,  mira la casa i les muntanyes que, ara, ja no
li semblaven tan llunyanes. Havia arribat el moment de marxar, de sortir
d’aquella letargia que no l’havia deixat avançar. ! Me’n vaig a casa ¡ – va dir
cridant. Aquesta vegada ja no serà un retorn oníric, contemplant l’antic quadre
 dels pares. S’han acabat les hores de
somiejar desesperances i escatimar dies a la felicitat.

S’ esforçava 
per entendre tots els sentiments, arraulits dins la seva ànima, mentre
anava tancant una maleta molt lleugera d’equipatge. Només hi portava la
il·lusió de la trobada, l’ esperança d’ una abraçada i un munt de vides
equivocades.

Tal vegada les antigues històries, antany
contades, encara estarien escrites a l’escorça dels arbres. ! Així que, mai ens
hem d’oblidar de les arrels doncs, d’elles ens alimentem i creixem; igual que
els arbres, cap amunt, mirant el cel !


per Maria Fors

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris