Retorn oníric

Vorejada d’arbres, amb arrels plenes d’històries infinitament explicades, de llunyanes veus oblidades i de solituds imposades s’alçava, imperiosa,  la majestuosa mansió en mig de muntanyes, rocoses i escarpades, desafiant els canvis d’una natura immutable.

Un camí abrupte, abans il·luminat i reverdit, empenyia  la pujada, turó amunt, fins a trobar un barri forjat de ferro i esperances, que donava una salutació d’ombres a un jardí, de flors marcides i fanals apagats, embolcallat per un bromall que ho revestia d’incerteses. Allí on hi havia hagut llum i benaurança,  hi havia, ara, foscor i mancança.

Les petjades del temps havien deixat la seva empremta, inclement, en aquella escalinata de pedra, colpejada per la força dels elements i l’oblit de les seves ànimes. Cada esglaó, al seu pas, cruixia ferit de silencis i records inesborrables que, et portava davant d’una portalada custodiada amb sentinelles esberlats de mirada impertorbable. Tanta grandesa  aclaparava el raciocini,  mentre  un calfred envaïa  el cos i la ment, escoltant-se  un ressò de paraules enutjades, discernint veritats de velles llegendes inventades.

El vent xiulava, intrús, esmunyint-se dins les escletxes de la façana, tafanejant tots els racons de la casa, balancejant les teranyines i empenyent els porticons com a missatger de la tenebra esglaiada.  La quietud de l’ indret, només, era trencada pel retrunyiment, cansat, d’unes parets carregades de silenci i feblesa, acompanyant aquell vent, esfereïdor, per totes les estances.

   Inesperadament una claror, tímida i agotnada, ressorgia entre els cortinatges. Poc a poc la llum anava acaronant, amb delicadesa, aquells llenços tant temps oblidats. La foscor s’escapava, vençuda, d’aquella sala plena d’enyorances, donant pas a la calidesa que en aquell moment s’hi festejava.  Els records saludaven, somrients, a una infantesa vestida de colors, de tendres carícies i d’instants de màgica innocència.

Un cop més, ell sol, davant del quadre,  mira la casa i les muntanyes que, ara, ja no li semblaven tan llunyanes. Havia arribat el moment de marxar, de sortir d’aquella letargia que no l’havia deixat avançar. ! Me’n vaig a casa ¡ - va dir cridant. Aquesta vegada ja no serà un retorn oníric, contemplant l’antic quadre  dels pares. S’han acabat les hores de somiejar desesperances i escatimar dies a la felicitat.

S’ esforçava  per entendre tots els sentiments, arraulits dins la seva ànima, mentre anava tancant una maleta molt lleugera d’equipatge. Només hi portava la il·lusió de la trobada, l’ esperança d’ una abraçada i un munt de vides equivocades.

Tal vegada les antigues històries, antany contades, encara estarien escrites a l’escorça dels arbres. ! Així que, mai ens hem d’oblidar de les arrels doncs, d’elles ens alimentem i creixem; igual que els arbres, cap amunt, mirant el cel !

per Maria Fors



← Torna a l’hemeroteca