dimecres, 28 de d’octubre de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Riure’s del personal als mass media i a la societat

Ja m’he referit,
en alguna altra ocasió, al programa Polònia. De vegades em fa molta gràcia
perquè la genialitat dels seus protagonistes i imitadors de personatges
rellevants a la perfecció ratlla la paròdia gairebé perfecta. Molts cops ja no
se sap si són els imitats o els imitadors els que es  parodien els uns ala altres. I si no, pels
que vau veure la gala del Català de l’Any a TV3 fa unes setmanes, vareu poder
comprovar com els dos Josep Cuní, el de veres i el de Polònia, discutien per
deixar clar qui era qui davant les càmeres i els espectadors d’aquell acte.

Però hi ha coses
perilloses com algunes que no queden gaire clares en relació a la nostra
llengua.   Riure’s del català del
president de la
Generalitat, José Montilla, és una de les maneres més
directes d’ajudar a cavar la tomba del català. En un moment històric en què no
és segur que la immigració extracomunitària segueixi, en el tema de la llengua,
les mateixes pautes que va seguir la immigració dels anys seixanta, riure’s del
castellanoparlant que fa l’esforç de parlar en català és, simplement, un acte
suïcida.

També l’actual
crisi de l’aigua ha servit perquè els humoristes i els presentadors de diversos
programes es posessin les botes. Dóna tant de si, des del punt de vista
humorístic, una situació excepcional de sequera! Consti que no advoco per una
conversió al calvinisme dels nostres mitjans de comunicació. Però l’humor, i la
banalitat, no poden envair tantes esferes de la nostra vida col·lectiva, com si
fer riure fos una obligació de les nostres ràdios i teles.

Segurament
arribarà un dia en què a moltes facultats de periodisme es podrà cursar una
assignatura d’interpretació, i una altra d’humorisme. Fer comèdia i fer riure
s’han convertit en qualitats imprescindibles a l’hora de plantejar qualsevol
programa de ràdio i televisió. No em consola pensar que aquest és un fenomen
més extens que afecta molts dels mitjans audiovisuals dels països occidentals.
Si això és així només vol dir que l’estupidesa i la banalitat no són patrimoni
de ningú, però aquesta frivolització de la majoria dels temes que realment
preocupen la societat, i on ens juguem el futur, em segueix semblant una mostra
d’infantilisme agut. Imitar i fer veure és el que la majoria dels programes de
ràdio i televisió, alhora imitats els uns dels altres, posen com a plat fort de
la seva poca essència de continguts. Imitar la iaia o l’avi que ja va posar de
moda Xavier Sardà fa vint-i-cinc anys amb el seu senyor Casamajor a Ràdio
Barcelona resulta avorrit i poc ocurrent, a banda de poc atractiu. Fer veure
que hi ha personatges a l’estudi que en realitat no hi són perquè els fa el
mateix presentador, està caducat i fora de lloc, perquè aquesta era la ràdio
que servidor i alguns altres comunicadors més ja feiem a Ràdio Barcelona fa
trenta anys, en el programa anomenat Estación.9, que presentava l’incombustible
Fernando Martínez Fernandisco, que avui ja té 50 anys i que encara
rutlla de mala manera pels mitjans audiovisuals, això sí, amb amb altres
opcions comunicatives i no amb aquelles d’aleshores és clar. Aquestes coses
eren genialitats, que es podien permetre cracs de la comunicació de fa tres
dècades com els esmentats abans, o l’Alfons Arús o en Mikimoto, també
casualment –o no tant- companys d’aquest redactor.

Avui la ràdio i
la televisió són més serveis públics i de credibilitat -o ho haurien de
ser si
més no- que no pas falses paròdies com la que amb la Guerra dels Mons,
de Herbert George Wells, ja va muntar el gran Orson Welles, fa setanta
anys, en un serial
ràdiofònic als EUA, emissions que van provocar el pànic entre els
ciutadans que
es van pensar  que s’estava portant a
terme una veritable invasió alienígena. Parlem però d’un públic
aleshores
inguenu, i desconeixedor dels quasi inexistents mass media
audiovisuals, la
qual cosa va contribuir a l’èxit de la proposta de Welles que, malgrat
això, va
haver de sortir públicament a aclarir les coses i demanar disculpes.

Fer paròdies
dels castellanoparlants que no empren bé el català o dels avis que en la seva
innocència s’equivoquen de termes o accepcions, només és un sinònim de poca
professionalitat i de falta d’altres recursos per, sobretot, guanyar –o
intentar-ho- nivells d’audiència. Fer broma d’un castellanoparlant, puntualment
i en un mitjà audiovisual, que erra en parlar bé en català esdevé un punt de
picant a l’emissió si es vol. Fer burla a totes les ràdios i televisions del
president Montilla o de l’avia Pepeta, només contribueix a crear rancúnies de
part dels que no parlen prou bé el català o dels que ja se senten avis com
aquells i per tant utilitzats com a paròdia burda d’aquesta “meravellosa”
societat que ens envolta.

La banalitat
present en els mitjans de comunicació no fa sinó reflectir la banalitat de
determinades actuacions polítiques i socials de tots plegats. El propòsit
d’organitzar les dependències del Departament d’Interior de la Generalitat de
Catalunya a partir dels principis del fengshui, per exemple. Aquesta
banalització és compatible, en determinats graons de l’actual Govern català,
amb la idea que al ciutadà cal considerar-lo, d’entrada, sospitós. Cosa que no
casa en cap cas amb la pressumció d’innocència de que parla el Dret Penal, i de
moltes sentències judicials que han marcat jurisprudència quan davant el dubte
es posen a favor de l’acusat, és a dir, el principi “in dubio pro reo”. Però
sembla ser que les coses van per altres derroters. 

I això passa per
exemple, en la majoria d’actuacions del Servei Català de Trànsit. Conduir avui
per una carretera catalana s’ha convertit en una autèntica loteria, perquè mai
no saps on et pot caure la sanció: la fi dels límits de velocitat no està ben
assenyalada; algunes reduccions són massa brusques i, si se segueixen al peu de
la lletra, el conductor corre el risc de provocar un accident, per exemple, i
molts altres que no cabrien en aquest article. En el cas de la sequera, ja
sabem que el problema no és la manca de previsió del Govern català, sinó que
els ciutadans no tenim ben assumit això que se’n diu la nova cultura de
l’aigua. I una de les primeres mesures que el Govern de la Generalitat va posar
sobre la taula són les sancions als ciutadans, com a principals sospitosos de
la disbauxa del líquid element. Mentre que han passat anys i panys amb una
fuita vergonyant que anava a parar al llit del riu Besòs, i que ambl’estalvi de
la qual es podia donar aigua cada dia a una ciutat com Maó, per exemple.

D’això se’n diu governar amb un pal en una
mà, i una pastanaga, a l’altra. És una política pròpia dels governs que tracten
els ciutadans com a nens petits, potser perquè confien poc en la llibertat
individual, o potser encara per herència d’altres temps en que se’ns feia
creure que necessitavem sempre la mà de l’ogre filantròpic administratiu per
actuar correctament. Atrapats en la banalitat rebaixem la nostra condició de
ciutadans i ens convertim en mesells, i mentre els mitjans de comunicació,
enlloc d’especular en les qüestions importants i primordials que són cosa de
tots, intenten distreure’ns fent burla de persones i situacions que davant la
igualtat ciutadana haurien de començar per respectar en tant que mitjans de
comunicació i servei públic, cosa que molts no tenen gaire assumit.


per Santi Capellera

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris