dimarts, 11 de de febrer de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Vicenç Ferrer

“La pobresa no existeix, existeixen els pobres”

vferrerp.jpgFa
més de mig segle, Vicenç Ferrer (Barcelona, 1920) va arribar a l’Índia com a
missioner jesuïta. Els seus primers anys els va dedicar a una vida espiritual,
envoltat de soledat i oració. Poc després, se’n va adonar que aquest no era el
seu veritable destí. Dins seu hi havia un home d’acció que es veia capaç de
lluitar contra problemes tan vitals com la fam.

Fa
més de mig segle, Vicenç Ferrer (Barcelona, 1920) va arribar a l’Índia com a
missioner jesuïta. Els seus primers anys els va dedicar a una vida espiritual,
envoltat de soledat i oració. Poc després, se’n va adonar que aquest no era el
seu veritable destí. Dins seu hi havia un home d’acció que es veia capaç de
lluitar contra problemes tan vitals com la fam.

Amb
aquesta convicció, va ser destinat a la missió de Manmad (Estat de Maharashtra)
on va impulsar la construcció de pous, va repartir llavors entre els pagesos i
va predicar la virtut del treball i la cooperació. Però aquí varen començar els
primers problemes. Alguns col·lectius benestants van témer una possible
revolta, i a base de pressió política van aconseguir que és dictés una ordre
d’expulsió contra Ferrer, tot just quan acabava de ser nomenat candidat al
Premi Nobel de la Pau,
l’any 1968. Finalment, gràcies a les multitudinàries manifestacions populars i
a la intervenció personal d’Indira Gandhi, Vicenç Ferrer va poder establir-se
definitivament a l’Índia amb una condició: havia de viure a una de les zones
més pobres del país, l’Anantapur.

Volem
fer un especial agraïment a en Vicenç Ferrer i als col·laboradors i voluntaris
de la "Fundación Vicente Ferrer", per totes les facilitats que ens
han donat per a fer possible aquesta entrevista.

vferrer.jpgVoldríem començar l’entrevista
recordant que alguna vegada ha comentat que quan tanca els ulls, veu Orient;
quan els obre, es troba amb Occident. Què vol dir exactament?
Vicenç
Ferrer: Quan tanques els ulls és el símbol d’Orient, quan els obres és
l’esperit d’Occident, l’acció bona. Sembla que Occident està més a prop de
l’acció bona i més lluny de la pau espiritual. No és cert. L’Occident està més
a prop de la caritat i l’Orient està immers en la vida interna. La civilització
occidental és molt pràctica, menjar sempre a l’hora que toca no es pot fer
meditant.

Fa més de 50 anys va tenir un
somni. Ara, una part important d’aquest somni ha esdevingut realitat. Què falta
per a completar-lo?

Sí,
sempre vaig voler estar a prop de les persones més excloses i fer alguna cosa
perquè millorin la seva situació. He aconseguit dedicar la meva vida a això i
hem aconseguit millorar les condicions de vida de molta gent. Però falta molt
per fer, per tant, l’eradicació de la pobresa és l’objectiu prioritari de la
“Fundación Vicente Ferrer” o, si vols, el gran somni per completar.

Alguna vegada ha comentat que la Providència el va dur
a l’Índia. Què creu que hauria passat si l’hagués dut a algun altre indret,
també necessitat? Tothom té una missió per complir?

El
meu somni era ajudar als més necessitats. Probablement hagués fet el mateix
però en un altre indret.

Per a vostè, el fet de viure a
l’Índia li suposa omplir els buits de la Filosofia i de les Religions. Malgrat l’evidència
d’aquests buits, milions de ciutadans del món s’hi aboquen vers una Religió
o  Filosofia. Com es pot trobar un
equilibri?

Arribarà
un dia en que tots els homes adoraran espiritualment a Déu. Aquí convindria
recordar el que se li va dir a la samaritana: “no hi haurà temples”.

Vostè és considera un home
d’acció, en el sentit d’actuar per a resoldre els problemes. Però també s’ha
envoltat d’un grup humà que ha sabut canalitzar l’acció. Com ha pogut
aconseguir aglutinar tantes voluntats individuals en una mateixa direcció?

La Fundació és una organització
humanista i es fonamenta en la filosofia de l’acció. La nostra metodologia de
treball es basa en la participació activa de tota la comunitat: d’aquesta
manera els beneficiaris de l’ajuda són els gestors i executors dels diferents
projectes i, per tant, els seus protagonistes. Però no he estat jo solament,
sinó la força invisible de l’esperit és la que aglutina tantes voluntats
individuals en l’amor als altres.

Vicenç Ferrer té una profunda
vinculació amb Calella, on va transcórrer bona part de la seva joventut,
juntament amb la seva família. Què en recorda d’aquella època?

La
meva família es va traslladar a Calella durant la guerra civil fugint dels
bombardejos i de la inseguretat ciutadana a Barcelona. Va ser una època molt
important on vaig passar episodis decisius de la meva vida.

Des de fa molts anys, vostè es
considera ciutadà indi. Quin dia es va sentir indi per primera vegada i per
què?

Des
del primer moment que vaig trepitjar l’Índia, l’any 1952, vaig saber que aquell
era el meu lloc.

Quan la Fundació rep a l’Índia la
visita de ciutadans occidentals, sovint es queden sorpresos pel tracte i
hospitalitat que reben dels ciutadans indis.

Sí,
els indis són gent molt hospitalària i agraïda. Especialment, quan la gent
visita el campus de la
Fundació a Anantapur o els pobles on s’estan portant a terme
els projectes, són rebuts amb un agraïment i alegria infinites. Per ells és
molt important.

Alguna vegada ha criticat
l’excessiva burocratització quan pretén controlar-ho tot a base de paperassa,
oblidant-se dels visibles i evidents resultats.

Clar,
perquè la  pobresa no està per ser entesa
sinó per solucionar-la. En comptes de tanta burocràcia i teories s’ha d’actuar,
treballar per eliminar la pobresa perquè els grans discursos humanitaris no
arriben a tot arreu i, per suposat, no donen de menjar a qui més ho necessita.

Sens dubte, el repte més
important del segle XXI és acabar amb la malaltia més gran de la humanitat, la
pobresa. Malauradament, els països més importants del món no estan per aquesta
tasca. Què falta a les consciències, principalment dels governants?

És
que tenen un error de principis. Per començar, la pobresa no existeix,
existeixen els pobres. Els pobres es poden comptar d’un en un. Respecte a la
pobresa, podem dir que hi ha dos moviments: un de dalt a baix, que vol
solucionar la pobresa de tot el món. Aquí es troben els governs, les
institucions mundials, etc.. I nosaltres, pertanyem a un moviment que treballa
de baix a dalt, i ens ocupem d’un territori concret. No veiem la pobresa, veiem
als homes pobres. Els tenim a prop, ens interessem per qui són, on viuen, quins
són els seus problemes i necessitats… Busquem resultats pràctics i concrets
que contribueixin a reduir el seu patiment.

És impressionant trobar la
riquesa més gran, en la pobresa més extrema. La veritable felicitat es troba en
la recerca de la felicitat dels altres?

Sens
dubte. És difícil parlar de ser feliç o de la felicitat en les actuals
circumstàncies en les que es troben la majoria de les persones d’aquest món,
però el que sí sóc és optimista i a més visc amb l’esperança i la voluntat de
canviar les coses. Afortunadament a Anantapur ho estem aconseguint i això em satisfà
pels beneficiaris del projecte.

Què ens podria dir sobre la tasca
dels voluntaris?

Els
voluntaris són un suport fonamental per la Fundació tant a Espanya com a l’Índia. A l’Índia,
el 99% de les persones que treballen són nascuts allà, donat que un dels
objectius de la Fundació
és la creació de feina a la zona. Els voluntaris que venen d’Espanya únicament
desenvolupen les tasques que no poden ser assumides per persones autòctones.
Per això, busquem perfils professionals molt concrets: metges, arquitectes,
professors de castellà, fisioterapeutes i logopedes, principalment.

Precisament, molts dels
voluntaris, quan el coneixen per primera vegada, es sorprenen del seu agut i fi
sentit de l’humor. És potser aquest un dels antídots més eficaços per lluitar
davant les adversitats?

Crec
que el sentit de l’humor és vital en qualsevol àmbit de la vida, i davant de
les adversitats també. Fer un treball seriós i compromès no està renyit amb el
sentit de l’humor.

Fa molts anys, una jove periodista, Anne, li
va venir a fer una entrevista i es va quedar al seu costat, primer per la causa
i després a més a més per amor. Què ens podria explicar sobre la seva esposa i
família els quals també comparteixen el mateix compromís amb l’Índia?

Només
et diré que el pastor protestant que ens va casar, a l’any 1969, em va dir unes
paraules profètiques: “L’Anne serà el teu àngel, et protegirà i ajudarà durant
tota la vida”.

Precisament, l’any 1969 va fundar
el Rural Development Trust (RDT), un consorci fortament implantat a Anantapur.
Han fet una gran tasca.

Quan
vaig arribar a Anantapur les perspectives dels habitants d’aquesta zona eren
molt desoladores. Vaig crear RDT, amb l’ajuda d’estrets col·laboradors, com una
organització científica i espiritual, apolítica i aconfessional per buscar
solucions a les diferents problemàtiques que tenia la comunitat rural. Des dels
seus inicis, RDT va estar formada per un equip local que planificava i
executava treballs de desenvolupament a curt i llarg termini per a la
comunitat. Pocs anys després del seu establiment vam començar a rebre ajuda
d’organitzacions humanitàries de Espanya i països com Alemanya o Regne Unit, a
més del propi govern de l’Índia. Aquestes col·laboracions van permetre iniciar
els projectes a Anantapur: les campanyes massives de vacunació, la formació
sanitària, el progrés agrícola i ecològic i altres projectes per contribuir al
desenvolupament de les comunitats dels dálits o intocables.

Finalment, l’any 1996 es va crear
la “Fundación Vicente Ferrer” amb la intenció d’aconseguir unes millors
condicions de vida per als habitants d’Anantapur. Tot un èxit!

Exacte.
Tots els projectes a llarg termini necessitaven un suport específic i constant
per aconseguir autonomia i tenir garantida la continuïtat. Amb aquest fi va
néixer la “Fundación Vicente Ferrer”, amb l’objectiu de sensibilitzar la
societat espanyola. Perquè no es tracta d’establir ajudes pal·liatives a la
pobresa, sinó d’aconseguir una autèntica transformació social, més enllà dels
remeis urgents. FVF-RDT pretén la participació real dels beneficiaris del
projecte, per potenciar la seva capacitat de gestió i assegurar l’adequació
dels projectes al seu context. I això no s’aconsegueix en poc temps o amb
ajudes puntuals, sinó amb un compromís a molt llarg termini.

Com va sorgir l’idea de
l’apadrinament dels nens i nenes indis? Com funciona exactament?

L’apadrinament
és una de les formes de col·laborar amb la Fundació i vam pensar en ell perquè, com li
comentava, el nostre programa de transformació social busca solucions a llarg
termini. Tenim vocació de continuïtat i ens adaptem a les necessitats reals de
la població, respectant la cultura i els costums de la zona on treballem.

També ha assegurat que el 90% de les famílies
occidentals haurien de donar alguna quantitat de diners als països pobres. Hi
ha encara moltes necessitats per cobrir.

Sí,
encara queda molt per fer. Espanya ja és un país solidari però encara podria
ser-ho molt més. Amb el temps, tot és possible.

per Ramon Texidó


Aquest article forma part d’una iniciativa conjunta de l’Associació Catalana de Premsa Gratuïta

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris