dimarts, 11 de de febrer de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

El final de la crisi

Constato amb alegria el final d’aquesta crisi, recessió, descens econòmic, desvallastament global o com n’hi vulguin dir. Justament quan tot semblava perdut, quan crèiem que no ens en sortiríem, em topo cara a cara amb la corroboració, irrevocable, que tot ha passat i que davant nostre només hi ha temps millors. Us ho explicaré.

Ara fa un temps (i per motius que no venen al cas) vaig decidir estudiar una carrera universitària al Regne Unit. Tothom té dret a fer bestieses, aquesta és una de les meves. Obedientment i disciplinat, vaig anar passant els cursos i al final compensaren el meu esforç amb un bonic diploma. Perfecte. Fins aquí tot normal. Temps després, i ja immersos en aquest període de crisi, vaig adonar-me que el diploma no m’obria cap mena de porta i que potser calia tornar a Catalunya i cercar la sort aquí.
I tal dit, tal fet. Seguiren a aquest pas milions de currículums enviats i escasses (escassíssimes) respostes, però sóc una persona comprensiva, estem en crisi i la gent no té diners per llençar responent cartes de presentació. Qui sap, potser, pobres, han hagut de sacrificar les seves connexions a internet i per això no poden respondre als meus correus electrònics. Em sap greu per ells, de debò. Però bé, veient que en aquest bonic país del Mediterrani les portes estaven tant o més segellades que en la freda illa britànica, vaig buscar noves opcions. Digueu-me ingenu però jo sempre havia sentit que la gent que va a l’estranger a fer carrera ja tenen la vida assegurada i que les empreses es barallen per ells. Bé, mentida l’una i mentida l’altra.

No resignat, però, vaig decidir convalidar el meu títol per així tenir una prova real que allò que havia fet tenia un valor en aquest país. Doncs bé, aquí és on comencen els tripijocs i la desinformació. Es veu que sóc la primera persona que ha estudiat a l’estranger. Es veu que l’administració té problemes a convalidar llicenciatures europees que, dit sigui entre parèntesis, la gent del carrer com tu i jo (enganyats per tot això de l’Europa unificada), tendim a pensar que no haurien de provocar cap problema. Però bé, no parlàvem de coses negatives. Parlàvem del final de la crisis. Doncs sí. Aquesta setmana, després de pagar 90 euros de taxes perquè l’estat espanyol faci una gestió que no té molt clara, vaig acudir al departament d’Administració de Girona. Perdoneu els detalls, però són necessaris: vaig arribar al migdia, acalorat, vaig entrar a l’edifici del Banc d’Espanya (ocupat ara per l’administració) i vaig trobar una sala immensa i fresca gràcies a unes gegantines màquines d’aire condicionat. Un noi em va fer un gest amb el cap indicant que em podria atendre. Moltes gràcies. El vaig saludar i li vaig comentar que volia entregar els papers per fer una homologació. Ell em va respondre que no entenia el català. Em va estranyar, quan vaig marxar al Regne Unit, Catalunya era un territori bilingüe en el qual la gent que hi viu i hi treballa (i certament en coses de l’administració més) tenen el dret i el deure de saber el català i el castellà. Bé, les coses potser canvien i com que jo sí que en sóc de bilingüe, doncs no em va importar explicar-li allò que volia en castellà. Però es veu que en castellà tampoc ens vam entendre. Aquell noi estava abrumat amb tanta paperassa, paperassa que, altrament, és la mateixa administració qui la demana. Per sort, una noia de la taula del costat li explicà que calia que compulsés totes les fotocòpies que jo li presentava. Gràcies. El noi, però no ho veia clar encara. Em va mirar i em tornà a preguntar què volia. Vaig estar temptat de preguntar-li què no havia entès, però em vaig mossegar la llengua i li vaig repetir que volia homologar el títol. Així de senzill i clar. I en castellà perquè ho pogués entendre bé. “Per tant, tu no vols compulsar, sinó homologar” va dir ell. Exacte, veig que ens entenem. Però passes per alt un detall: per poder homologar, primer cal que tu compulsis els documents que et presento. I aquí sí que el vaig confondre. “És que no veig la diferència entre homologar i compulsar”. Podria semblar que em prenia el pèl, però no, realment no la veia així que, com si parlés amb un nen de vuit anys li vaig explicar la diferència entre les dues paraules i que si ell no posava el segell i la seva firma als papers que jo li portava per enviar a Madrid, doncs els senyors de Madrid no podrien fer la seva feina i al final jo em quedaria sense títol i sense res. Crec que em va entendre perquè compulsà els documents i, satisfet per una feina tan ben feta, em digué: “doncs ja està”. Què vols dir que ja està? I ara què? Doncs res, a esperar i potser d’aquí deu mesos estarà fet. Sí, deu mesos. Sí, i ell m’ho va dir tranquil·lament després d’haver après la diferència entre homologar i compulsar. I jo, doncs vaig sortir d’allà amb un somriure a la cara: si hi ha persones tan poc preparades fent feines del govern i, per tant, cobrant dels diners públic, i la gent no surt al carrer en massa a protestar, és senyal que tot va bé. Que la crisi s’ha acabat, que tornem a anar farts i no ens importa que l’administració vagi tan malament. Quin descans!

per Roger Simeon

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris