“Avui la doctora no hi és i sóc jo per substituir-la. Qui vulgui marxar, ja pot marxar: I qui vulgui quedar-se, que es quedi.” Aquesta frase, etzibada per un metge des de la porta de la consulta en un to sec, fred, i gairebé despectiu, als pacients que esperaven tranquil·lament a la saleta de l’ambulatori, va sonar, francament, malament. La reacció va ser de silenci i mirades d’estupefacció, i alguns dels pacients van marxar. A mi em va saber greu: el metge no tenia cap motiu per tractar amb aquest to les persones que tenia al davant, persones que si estaven allà era perquè es trobaven malament, no per anar a fer un partit de tennis.
Casos de poc tacte i poca sensibilitat per part de metges n’hi ha cada dia a molts llocs, i alguns força més lamentables que el cas que explico, que no deixa de ser anecdòtic. Per això, no estaria de més que algun dia els ajudessin a reflexionar amb serenitat sobre la seva actitud, ja que quan es van treure el títol ningú els va examinar de ser persones. Haurien de saber que quan són una mica atents i mínimament acollidors, fan un bé a la salut dels pacients més enllà de les medicines. I dic això no només pels pacients, sinó pels propis metges i infermeres: la gran majoria fan mans i mànegues per atendre correctament i amb cordialitat als malalts, i no sempre amb els mitjans ni el temps necessaris. La mala pata d’alguns pot fer malbé l’esforç i el treball diari dels altres; ells també han de lamentar la poca traça d’alguns companys, de la mateixa manera que algun cop també pateixen la mala educació o la impertinència d’algun pacient.
Tots estarem d’acord en què als metges no els demanem que siguin “simpàtics”, sinó bons professionals. Però, com a mínim, han de tenir tacte i sensibilitat en el tracte amb les persones, perquè treballen amb éssers humans i no amb ordinadors, sabates o filferros. Crec que això ha de ser una exigència per aquells que tinguin veritable vocació de metge.