dimarts, 11 de de febrer de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Enrique Pérez de Rozas

"La fotografia de premsa pot tenir més o menys qualitat, però reflecteix el moment oportú"

perez-de-rozas_p.jpgEnrique Pérez de Rozas és membre de la nissaga de fotoperiodistes més importants de Catalunya i d’Espanya. L’arxiu de fotografies de la família Pérez de Rozas és, en bona mesura, un arxiu de la vida catalana del segle XX. Sent un amic de la ciutat de Calella des dels anys cinquanta, era obligat que Enrique Pérez de Rozas portés al Festimatge 2009 una petita mostra de l’immens llegat de la seva família, de les fotos que han estat testimoni del seu temps.

Enrique Pérez de Rozas és membre de la nissaga de fotoperiodistes més importants de Catalunya i d’Espanya. L’arxiu de fotografies de la família Pérez de Rozas és, en bona mesura, un arxiu de la vida catalana del segle XX. Sent un amic de la ciutat de Calella des dels anys cinquanta, era obligat que Enrique Pérez de Rozas portés al Festimatge 2009 una petita mostra de l’immens llegat de la seva família, de les fotos que han estat testimoni del seu temps.

perez_de_rozas.jpgCom és l’exposició que ha portat al Festimatge?
Està ordenada cronològicament en cinc èpoques. Comença amb l’Exposició Universal de Barcelona de 1929 i la monarquia d’Alfonso XIII. Hi ha fotografies de la inauguració de l’Estadi de Montjuïc i les obres d’aquell temps. En el bloc dedicat a la República es poden veure fotos de Companys i Macià en els seus mítings i els seus discursos a les places de toros.

¿I del franquisme?
De Franco només hi ha dos o tres fotografies. En una està amb l’alcalde de Barcelona i en una altra, entrant a Barcelona amb el cotxe. D’aquests temps, tenim també una foto de l’Abat Escarré de Montserrat, de quan el van expulsar. La va fer el meu germà Carlos a l’aeroport perquè li van donar un "chivatazo".

Els famosos que van retratar són un altre atractiu d’aquesta exposició.
Tenim a alguns dels més importants que van passar per Barcelona. Hi ha gent com l’astronauta Neil Armstrong, Frank Sinatra, Ava Gardner o les perfomances de Dalí. L’arribada dels Beatles va ser fantàstica, fins al punt que vaig estar dos dies seguint-los per la ciutat.

Amb l’arribada de la democràcia, vostès van captar aquella ebullició.
Ho intentem resumir tot. Com una foto d’Adolfo Suárez parlant amb Jordi Pujol o la manifestació del milió de persones de 1977 al Passeig de Gràcia. L’exposició acaba amb l’arribada de Tarradellas.

Crec que aquesta foto de Tarradellas té la seva història.
Sí, en lloc de fer la foto del "Ja sóc aquí", el meu germà Carlos va preferir fer la foto del moment en què s’obria la porta de l’avió a El Prat, la primera vegada que trepitjava Catalunya. Per la gent d’una certa edat, aquesta exposició servirà per recordar moments importants. Als joves els ha de servir per aprendre.

I el Festimatge ens porta a Calella.
És que quan em van proposar fer aquesta mostra al Festimatge vaig veure molt clar que encaixava i que era una bona idea. M’agrada la idea de contribuir amb aquest festival de fotografia i cinema, i per la cultura en general, perquè és el que sempre hi ha hagut a Calella. Són gairebé 40 anys de concursos i certàmens i això es nota en l’experiència que té FotoFilm, l’entitat organitzadora.

Vostè ha estat un observador privilegiat dels avenços tècnics que ha viscut la fotografia.
És veritat. La primera revolució que jo vaig veure va ser quan va aparèixer el flash. Cal tenir en compte que jo, que tinc 78 anys, vaig arribar a ajudar al meu pare portant un artefacte que funcionava amb magnesi. Amb un pistó, s’activava el magnesi. Els sis o set fotògrafs de premsa que havia aleshores s’acostaven amb les seves grans màquines. Ells obrien l’objectiu i jo disparava el magnesi. Havien d’aprofitar-ho perquè, al tercer tret, havia tant de fum a l’ambient que no es podia fer res més.

Per a quines notícies utilitzaven aquest flash de magnesi?
A tot tipus d’esdeveniments. Llavors els negatius tenien molt poca sensibilitat. Eren de vidre i després van ser de cel·luloide, com ara. La sensibilitat d’aquests negatius era molt baixa, de 12 DIN. Ara hi ha alguns de 2.000 o 2.500 DIN. A nosaltres ens van prohibir fer fotografies als partits de futbol amb flash.

Per no molestar als jugadors.
És clar, sobretot als porters. Tampoc no ens deixaven fer-ho en partits de tennis o al golf o en concerts de música clàssica. Jo he fet fotos de grans concerts al Liceu i he hagut d’anar amb trípode perquè hi havia poca llum i havia de fer les fotos amb més temps. Allà tampoc es podia fer fotos amb flash.

perez_de_rozas_-_alcalde.jpgI ara estem en plena era digital.
Ha estat una cosa molt important per a la fotografia, no per al fotògraf, perquè ara resulta que qualsevol pot ser fotògraf. El meu pare ens deia sempre que els fotògrafs de premsa són diferents als altres per una cosa: són els únics fotògrafs que saben quan han de prémer el dit. Tu vas amb qualsevol màquina ara a qualsevol acte i algú farà vint fotografies. Jo en faré tres, però sé que aquestes tres estaran fetes en el moment oportú.

És la diferència que marca el professional.
Potser la foto no és tan bona, però per al diari és el moment oportú. Per exemple, els fotògrafs mai arribem tard als llocs i ningú ens pot explicar què ha passat. A casa meva ens trucaven per telèfon molts companys "plumíferos", que són els periodistes que escriuen. Ens demanaven que els expliquéssim què havia passat per poder-ho escriure. Nosaltres no podíem arribar mai tard, perquè si la foto no es feia, es perdia. Ells sí que es podien permetre arribar tard.

La fotografia de premsa és un món diferent.
És molt diferent. En aquesta exposició es pot veure que la fotografia de premsa pot tenir més o menys qualitat, però reflecteix el moment oportú de la foto.

És una qüestió de tenir temps per treballar una foto o no.
Exactament. Hi ha fotògrafs que fan grans fotografies però perquè tenen temps per fer-les. De la mateixa manera que els fotògrafs de veritat ens agrada més el blanc i negre que el color. Almenys als Pérez de Rozas ens agrada més el blanc i negre.

¿Per què mantenen aquest romanticisme?
El color és molt bonic però la meva cara no surt igual en blanc i negre. No surt la cara que tinc. El blanc i negre o et millora o et posa com un cromo.

Amb la seva experiència, com veu el fotoperiodisme actual?
Hi ha més especialització en temes concrets. El fotògraf està més professionalitzat i centrat en un tema. La meva família treballava per quatre o cinc diaris de Barcelona i per l’agència EFE. Érem quatre germans i el meu pare. Ens repartíem la feina cada matí i per cobrir tota mena d’actes.

Ara no passa el mateix, certament.
No, llavors aquests diaris pagaven un fotògraf i tenien fotografies de quatre o cinc persones. Ara, no. "La Vanguardia" crec que té 12 o 13 fotògrafs. Dos o tres estan dedicats a l’esport. Dos o tres a successos. A la meva època, a l’agència EFE, érem dos fotògrafs per cobrir tota la informació que es produïa a Barcelona i Catalunya. El resultat va ser que fins que no vaig tenir 27 anys i em vaig casar, no vaig tenir ni tres dies de festa. Els caps de setmana hi havia més feina.

Ho diu perquè els partits de futbol i l’esport es juga els caps de setmana.
I també perquè se celebren molts actes culturals, entre ells aquest Festimatge. El Festimatge dura tot un mes, però la inauguració és en un cap de setmana. Per tant, el fotògraf ha d’estar en aquell moment. És una professió que, o la sents o t’has de dedicar a una altra cosa. El fotògraf de premsa ho és per vocació. Nosaltres ho mamem del meu pare.

¿I els seus nebots Emilio i Carlos, els néts del seu pare Carles, seran els últims periodistes de la saga?
Em sembla que no hi ha cap dels seus fills que vulgui ser periodista. La vida ja no és igual. No sé si algun dels seus fills canviarà d’idea i es dedicarà a això. La vida del periodista no és fàcil.

La seva relació amb Calella ve de lluny.
Sí, només n’hi ha prou amb dir que vaig fer el meu comiat de solter en un local de Calella anomenat Núria, al Passeig de Mar, i porto 54 anys casat. Després passava molts estius a l’Hotel Vila fins que em vaig comprar un pis a primera línia de mar. Vaig establir una gran amistat amb Manel Vila, que per a mi ha estat com un germà i jo per a ell. Li vaig ajudar a organitzar les Festes de Primavera de Calella. A les rodes de premsa que organitzaven al Far de Calella, venien 20 o 30 periodistes de Barcelona.

Vostè va participar en un projecte que podria haver canviat la història de Calella.
Així és. Amb un grup d’amics, com els germans Torrents, vàrem intentar fer un port esportiu durant el mandat de Bagó com alcalde. L’enginyer en cap del Port de Barcelona ens va fer un projecte i uns plànols. Un inversor alemany ho finançava. Vàrem presentar la idea, però la gent gran de Calella va pensar que es perdrien la zona de les roques i al final no es va fer. S’hauria ubicat a la zona on ara hi ha les platges nudistes, a prop del túnel. Era el lloc perfecte perquè hi havia poca profunditat. Llavors només existia el Port d’Arenys i més tard es va fer el Port Balís. Nosaltres pensàvem que haurien entrat més diners i, per tant, hauria canviat el turisme. Calella hauria tingut més atractius.

per Àlex M. Franquet / Fotos: Tino Valduvieco

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris