Front fred

Mai no he estat dona d'un sol paraigües. Pocs, molt pocs d'ells m'han durat setmanes; la major part dies comptats tan sols.

I no, no és qüestió d'oblit o memòria. Si els abandono -trio minuciosament el temps i el moment- al metro o sobre la taula d'un restaurant és, simplement, per desamor.

Necessito cada vegada més temps per a superar aquests naufragis. Passo mesos cercant un nou candidat: prefereixo, després de tant fracàs, banyar-me fins als ossos a equivocar-me. Recorro botigues i centres comercials: uns vacil·len de doble vareta, d'altres -els més vulgars- de centímetres de contorn; els plegables juren i perjuren que s'adaptaran a la meva vida.

Aquesta tardor torrencial ha fet que em precipités: aquí el teniu, a l'atestat paraigüer d'aquesta cafeteria. Sí, l'estampat.

Com el perdi de vista o el deixi de la mà, m'abandonarà i se n'anirà amb qualsevol altre. No; no sembla -fixeu-vos com llueix de mànec- paraigües d'una sola dona.

En fi.

per Aster Navas | traducció: Adolfo Martín



← Torna a l’hemeroteca