dimarts, 11 de de febrer de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Gregorio Luri

“Està apareixent un nou gènere literari que es caracteritza per criticar indiscriminadament l’escola”

gregorio_luri_02.jpgEntrevistem al professor Gregorio Luri, llicenciat en Ciències de
l’Educació i doctor en Filosofia. Ha estat mestre, professor de
batxillerat i professor universitari. Ha rebut diversos premis pels
seus treballs literaris i és autor d’assajos sobre educació, l’últim
"L’escola contra el món" (La Campana, 2008), on mostra la seva visió
crítica i a la vegada optimista de l’escola catalana. Gregorio Luri va
passar els millors anys de la seva vida docent al CEIP “El Cim” de Teià
i va ser professor de Filosofia a l’IES Alella.

Entrevistem al professor Gregorio Luri, llicenciat en Ciències de l’Educació i doctor en Filosofia. Ha estat mestre, professor de batxillerat i professor universitari. Ha rebut diversos premis pels seus treballs literaris i és autor d’assajos sobre educació, l’últim "L’escola contra el món" (La Campana, 2008), on mostra la seva visió crítica i a la vegada optimista de l’escola catalana. Gregorio Luri va passar els millors anys de la seva vida docent al CEIP “El Cim” de Teià i va ser professor de Filosofia a l’IES Alella.

gregorio_luri_01.jpgQuè el va moure a escriure el seu llibre "L’escola contra el món".
La insistència dels amics, que van actuar com a llevadores de les meves idees. He d’agrair especialment la seva insistència a Salvador Cardús, Josep Maria Espinàs i Isabel Martí.

La realitat és complexa i en canvi – diu – que ens movem a través de molts estereotips. Quins són els tòpics que cal desmuntar i per què?
La nostra escola pateix diverses malalties. Una de les més notables és, al meu parer, que és víctima de les bones intencions del discurs pedagògic elaborat als anys setanta y vuitanta. Va ser un discurs ben intencionat i que no estava mancat de fonament teòric, però que ha demostrat tenir ben poca capacitat d’autocrítica. L’anàlisi de les dades de PISA (l’estudi comparatiu dels resultats escolars dels alumnes de l’OCDE) deixa ben palès que no hi ha cap mètode que per ell mateix garanteixi uns bons resultats. El que el fa bo la intervenció del mestre. I em fa l’efecte que a casa nostra no estem patim precisament una efervescència d’entusiasme docent.

Vostè ha dit que ha deixat de pensar a través de fórmules. Per què?
Perquè amb les fórmules bàsicament ens blindem contra la possibilitat d’aprendre dels nostres fracassos. Avui els problemes pedagògics han perdut la virulència ideològica que els va caracteritzar a les darreres dècades. El cas d’Anglaterra és ben notable, per no parlar dels projectes pedagògics d’Obama, que bàsicament són continuadors dels de Bush. El que ens calen són propostes tècniques innovadores.

També defuig el catastrofisme i aposta per l’optimisme. Creu que hi ha una excessiva negativitat que impedeix canviar les coses?
Si, efectivament, hi ha una excessiva negativitat. Fins i tot està apareixent un nou gènere literari que es caracteritza per criticar indiscriminadament l’escola. Un dels llibres de més èxits a les darreres dècades a Alemanya es titula “Llibre de l’odi al mestre”. Entre l’excés de crítica i l’excés d’ingenuïtat crec que es troba l’optimisme de la voluntat. Precisament perquè la realitat ens dona molts motius pel desencís, hem de contrarestar el pessimisme de la intel·ligència amb l’optimisme de la voluntat. L’optimisme és el primer deure moral del mestre.

En el seu llibre diu que l’educació s’ha de centrar en l’autoritat del mestre i en els continguts. Per què el sistema s’ha allunyat d’aquest criteri?
L’autoritat dels continguts i la del mestre van de la ma. Si es juga amb l’una es juga amb l’altra. I es juga amb totes dues alhora quan menystenim l’objectivitat del saber, perquè llavors restem rellevància als continguts. A alguns mestres, però, sembla repugnar-los la idea mateixa de la submissió a una disciplina, com si tota submissió suposés una claudicació dels moderns ideals democràtics.  Tots sabem, però, que als nens els agrada, i molt, aprendre coses, i no solament aquesta fantasmagoria de l’aprendre a aprendre que ningú no sap exactament en què consisteix… com ningú no sap tampoc en què consisteix exactament la idea complementària d’ensenyar a ensenyar. Cada ciència té la seva pròpia coherència que ha de ser respectada tant en l’exposició dels seus continguts com en l’apropiació del seu saber.

Potser, s’ha posat massa èmfasi en l’alumne i l’activisme i això ha acabat perjudicant, precisament, al propi alumne?
Efectivament. I aquí ens trobem amb bona part de la moderna tradició pedagògica en contra. La pedagogia contemporània s’ha deixat influir en excés per les filosofies irracionals que celebren l’expressió, la immediatesa de la sensibilitat, l’activitat, la intuïció, la inspiració, la creativitat, l’autonomia, la subjectivitat… Podríem fins i tot proposar una analogia entre les històries contemporànies de la pedagogia i de l’art. En tots dos camps ens trobaríem amb un creixent desprestigi de l’academicisme amb la ben intencionada confiança de que el rebuig del canon permet l’obertura del joc lliure de l’esperit, de les emocions, de l’espontaneïtat creativa de l’artista. La crisi de l’experiència estètica tradicional es correspon, fil per randa, amb la de la pràctica pedagògica tradicional.

Quina és la seva opinió sobre els suspensos dels alumnes?
Suspendre sempre és dolent, i genera frustracions. Però no hem de deixar-nos guiar per la beata idea de que prohibim els suspensos eliminem les frustracions infantils. Una part important de l’educació hauria de consistir en ensenyar a acceptar sense gesticulacions excessives a conviure amb les frustracions inevitables.

Vostè, com a professor, ha tingut una relació directa amb pares i mares. Al seu parer, com seria una relació òptima entre pares i escola?
Crec que seria aquella en la qual els pares fessin de pares i els mestres de mestres. Em fa l’efecte que les dues funcions són complementàries, però no idèntiques. Està molt bé que a la família ens estimin incondicionalment per ser qui són, però si a la societat ens estimen pel que sabem fer, alguna institució ha d’assumir la funció mitjancera entre la família i la societat.

Si hagués de triar un model educatiu dels què hi ha actualment a Europa, quin li semblaria el més proper i adient per a l’escola catalana?
No triaria cap. No crec que el nostre problema tingui res a veure amb l’elecció de models forans, sinó amb la capacitat per a transformar en llei les nostres experiències docents reeixides, que en tenim, i molt bones.

Quin paper haurien de jugar les noves tecnologies a l’escola catalana del futur?
Les noves tecnologies han vingut per quedar-s’hi. Els hem d’obrir les portes sense por. Les escoles no poden donar l’esquena a la realitat. Ara bé, això no significa que no hi hagi riscos. Alguns estudis suggereixen que els nens comencen a passar a prop de sis hores diàries davant una pantalla (de l’ordinador, del mòbil, de la consola) i que les relacions interpersonals cara a cara s’estan abandonant. L’escola ha de tenir molt present aquesta situació per bé d’intentar compensar els dèficits dels seus alumnes.

Precisament, vostè ha creat diversos blocs d’Internet. Què li aporta aquesta experiència?
He tret una conclusió molt clara: Quan un problema de salut no recuperable no et deixa dormir en pau, cal aprofitar el temps sense molestar ningú i sense rondinar per casa.

Per acabar, Gregorio, quin creu que seria el camí i alternatives adients perquè l’educació a Catalunya assoleixi, a tots els nivells, un nivell òptim per a tots els sectors implicats?
Si analitzem les dades dels països amb èxit és fàcil veure que en tots ells hi ha un cercle virtuós en el qual la confiança dels mestres en la seva pròpia feina i en l’autoritat dels continguts, la dels pares i alumnes en l’escola, l’estabilitat normativa i la capacitat per a detectar precoçment els problemes d’aprenentatge són elements que es reforcen els uns als altres. El nostre repte és crear aquest cercle virtuós.

per Ramon Texidó

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris