I demà, l'atzar

i_dema_l_atzar_portada_600x800.jpgI demà, l'atzar és un llibre de relats curts, de contes. Sempre he pensat que escriure un relat curt té molt de mèrit, és molt difícil, com ho és escriure poesia. En un espai reduït de paraules s’ha d’explicar una història tancada, com si es tractés d’una novel·la, amb un plantejament suficientment ben fet per poder ser entès en llegir-lo. Admiro els autors de relats curts, com també admiro els poetes i els escriptors d’articles diaris a la premsa; bé, no a tots, però hi ha veritables artistes de la crònica diària i alguns anònims que fan grans creacions quan redacten els seus articles.

La Marta Pérez i Sierra ha plantejat la seva collita de relats en set narracions que, com diu a la contraportada del seu llibre, són relats veïns de pàgines, per atzar. Encara que això no sigui ben bé veritat del tot.

Jo crec que són set històries enllaçades amb un denominador comú: els sentiments que sobreïxen en totes elles, com si es tractés, no d’una sèrie de relats en prosa, sinó d’un llarg poema dividit en set capítols en el qual els personatges naveguen, a vegades sense adonar-se’n, per unes vides inversemblants però possibles. Si mirem dins nostre, quantes vegades hauríem volgut tenir la capacitat per sentir el que algun d’aquests personatges sent? O millor, quantes vegades hem sentit sensacions com les descrites per la Marta? I ens n’adonem just en el moment de llegir-les; aleshores parem compte que part de la nostra identitat està més que reflectida en aquell personatge que ens inspira tendresa i una estranya comprensió, produïdes per la identificació en què el relat ens posa davant d’uns fets que potser s’haurien pogut relatar com a experiències pròpies.

La Marta Pérez i Sierra descriu, amb un elevat lirisme, un cúmul de sentiments que no tothom és capaç d’expressar.

Una altra impressió que m’ha fet la lectura de I demà, l’atzar ha estat la sospita —en començar a llegir—, la reafirmació —mentre anava avançant— i la certesa —en acabar la lectura—, que només la mà d’una dona podia haver parit aquelles línies. És literatura de dona en estat pur. I ho dic amb admiració. Només una dona pot ser capaç d’entrellaçar-se dins d’un món de sensibilitat, molt i molt per sobre de la capacitat d’un home. I ho dic també amb una certa enveja, sana, però enveja.

Els relats estan escrits amb una mestria singular: sempre deixa que cada lector pugui arribar a la seva pròpia conclusió al final de cada relat, pensant, suposo, en la citada subjectivitat de cadascú. I acaba en la darrera història, o relat, com si tanqués un cercle que no revelaré, però que deixa clar que l‘atzar pot fer que la vida sigui com una roda que va girant i, quan menys t’ho esperes, pots trobar-te de nou al punt de partida o en un nou punt de partida, que hi ha qui anomena segones oportunitats. Només s’ha de saber veure-les i reconèixer-les.

Gràcies, Marta.

Per Ferran Capel Linares



← Torna a l’hemeroteca