dilluns, 10 de de febrer de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

La clepsidra del jardí

Una tarda de setembre quan l’estiu, ja,
s’esmunyia suaument i la frescor de la tardor s’anunciava discreta, les seves
passes, alentides, recorrien el llarg passadís fins a l’escalinata de la casa.
Havia perdut aquella embranzida de joventut, esbojarrada i festiva, que els anys
havien deixat, arraulida, en els revolts del camins de la vida.

Cada esglaó que baixava, era un retruny que
colpejava una memòria reconstruïda per l’esforç obligat, que l’ impedia
recordar-ho tot en aquell moment de tenebra i silencis. Rodolava  per un pendent, ple de sentiments i angoixes,
igual que les llàgrimes que li queien, sobtadament, d’uns ulls que intentaven
dir-ho tot amb la mirada.

Poc a poc, amb la calma que li era demanada i
amb la claror que l’experiència, adquirida, li donava va arribar fins a baix d’aquella
escala sinuosa, on les veus del passat, encara, xiulaven les seves cançons i
rondalles. Cada pas que feia l’acostava més a la porta de l’entrada i sense, ni
tan sols, mirar enrere va agafar el bastó que l’havia acompanyat en les
darreres batalles. 

– No vull que els teus ulls cridin a la
tristesa, no vull que la tristesa cridi a la melangia, no voldria que la
melangia crides a la solitud, pare.

Amb el cap cot, defugint aquell prec, va
continuar caminant arrossegant damunt les espatlles, tot el pes, insuportable,
d’aquella tarda feixuga i amarga. Però, tanmateix, es va agafar del braç del
seu fill, fins a trobar el llindar per darrera vegada.

– Avui fa bon dia, oi fill ? El sol ens dóna,
encara,  la calidesa del final de l’estiu
i, potser, podríem fer una passejada pel jardí, abans de marxar.

El seu fill va somriure, davant la proposta
del seu pare, doncs el coneixia prou bé i sabia que hi havia, quelcom més, al
darrera d’aquell comentari.

– Sí, tens raó, pare – li va respondre. Avui
fa un dia molt bo, per anar a fer una caminada.

– Recordes, fill, quan el teu avi va portar aquell
rellotge, tan estrany, a casa? Ens va dir que era molt antic, i que el seu
origen es remuntava al vell Egipte. La veritat és que, en aquell mateix moment,
no li varem fer gaire cas. El rellotge va quedar en un racó de la sala fins
que, un bon dia, el meu pare el va instal·lar en mig del jardí.  

– Jo era molt petit, aleshores, però recordo
aquell dia amb l’avi, com si fos ahir.

– Com és que recordes, tot això, ara?  Per què, precisament avui, pare ?

– Doncs, perquè aquest jardí sempre ha estat
molt important, tant pel teu avi com per a mi – li va dir, amagant el rostre.

El meu pare em va ensenyar el significat de
saber valorar el temps i, a emprar-lo en les millors coses. Així vaig aprendre
que, el més important, no és el temps que hi estem. El veritable sentit és, el
que en fem d’ ell mentre el vivim.

Aquest rellotge es l’herència més important
que podré deixar-te.  Per això, avui, quan
la meva vida comença, de nou, en el jardí d’una altra casa, vull que sàpigues
que, aquí, he estat molt feliç entre tots vosaltres. I si, tal vegada, alguna
llàgrima s’escapa, furtiva, es perquè sovint els records pesen massa, i es
difícil deixar-los anar.

Però, tots els moments de felicitat restaran
guardats dins meu, per sempre, fins que la memòria decideixi marxar.

Per tant, ara que m’has rellevat en aquesta
cursa, no deixis mai que hi manqui l’aigua, a la nostra clepsidra del jardí.


per Maria Fors

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris