A l’estiu de 1983 jo comptava amb uns flamants sis anys i un escàs coneixement de la riquesa musical que gaudia l’Estat des de començaments de dècada. Per exemple, la meva relació televisiva es basava en l’absorció de programes infantils tals com PLANETA IMAGINARI o ERA SÉ UNA VEZ... EL ESPACIO, els quals aportaven molt més de lo que la majoria de programació, suposadament, infantil ofereix avui en dia, tot sigui dit. Poder per la meva curta edat, o per que la meva afició musical no havia començat a desenvolupar-se encara, vaig ignorar el fenomen cultural televisiu que s’estava produint a “la segona cadena” de TVE. I es que, a l’hora que part de la meva generació gaudíem de les aventures de la Flip i en Muc, un percentatge molt important de la població va descobrir les seves inquietuds inconformistes reflectides en el programa musical LA EDAD DE ORO.
L’Estat encara romania amb
les lleganyes de la dictadura pegades als ulls, però les fronteres s’havien
obert al mon amb una inèrcia absorbidora pròpia d’anys de desacceleració
progressista. El punk, la new wave, el neorockabilly, el techno-pop, el
afetr-punk, el Oi!, el ska, la música sinistre... semblava que algú hagués
obert la capsa de Pandora abocant-la cap a les nostres terres. I això va ser,
poder, una injecció de inspiració creativa que no s’ha tornat a repetir a data
d’avui.
El programa presentat per la Paloma Chamorro es va convertir en abanderat d’aquesta revolució cultural; durant els seus, gairebé, 2 anys d’existència, van desfilar pels diferents programes, nombrosos i, amb el temps, reconeguts artistes de diferents camps i competències, com ara: la il·lustració, la música, la literatura, l’arquitectura, el cinema o el teatre. Encara que enumerar-los a tots requereix més espai del disposat, assenyalaré uns noms representatius a mode d’exemple: Pedro Almodóvar, The Smiths, Mariscal, Radio Futura, Nazario, Loquillo o Alaska.
El govern del Partido Socialista Obrero Español, havia censurat setmanes abans un altre programa musical presentat per en Carlos Tena, CAJA DE RITMOS, a arrel d’una actuació del grup punk femení Vulpess . I, quasi 24 mesos després faria lo mateix amb LA EDAD DE ORO, argumentant l’aparició de un crucifix amb un cap de porc. Es cert que la pressió provenia de faccions més conservadores com ara la Conferencia Episcopal Española, el Partido Popular o Convergencia i Unió; però va ser sota el mandat del govern socialista que la llibertat d’expressió va patir aquesta censura castradora. Tot i això, durant el seu temps d’emissió el programa va deixar unes imatges d’arxiu que ens fan reflexionar sobre el grau de correcció social que ens hem fixat amb el devenir del temps. Els presentadors i els convidats fumaven i prenien begudes alcohòliques en un escenari a cavall entre una sala de concerts i una factoria; les actuacions es realitzaven en directe; els regidors eren molt més radicals que la majoria del públic assistent; les lletres de les cançons ironitzaven sobre situacions i temes que avui en dia s’han convertit en tabús; les entrevistes eren intel·ligents, i els entrevistats naturals; es cert que existien artistes mediàtics i pretensiossos, però la majoria eren joves que gaudien de lo que feien, sense necessitat de buscar el reconeixement pòstum; i, lo més importat, els crítics musicals eren gent amb un gran interès per la matèria, poc a veure amb la prostitució periodística actual, dins de la qual em puc incloure.
I que ens ha quedat de tot això avui en dia? Una llibertat d’expressió supeditada a lo “politicament correcte”; un concepte que empara, sota la seva complicada interpretació, més prohibicions que toleràncies. Hem canviat lo natural per lo edulcorat; la gràcia del directe per la perfecció més avorrida, la qualitat per la quantitat.
Es lògic que en un període de transició, encara s’arrosseguin vicis erronis del passat, però vint anys després d’aquest aprenentatge temporal ¿com es possible que oblidem el concepte original de la paraula democràcia? Ep, però que ningú s’espanti, que jo només estic parlant de música. I comprenc que qualsevol imatge o lletra mal interpretada poc afectar l’estabilitat emocional dels nostres fills... menys mal que els responsables de les principal cadenes de televisió ja se’n cuiden d’omplir l’horari infantil amb talk shows i programes de premsa sensacionalista, on sempre tenen cura de les serves paraules, les seves formes i els seus actes.
per Raül Ruiz | http://paparrucheando.blogspot.com