dimarts, 27 de d’octubre de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

La fetillera

Per què tenien tanta por d’aquella dona ? La veritat, és que sempre m’ho havia preguntat i mai ningú me’n va saber donar resposta.

La cabana on vivia, bosc endins, encuriosia el meu pensament tendre d’adolescent, foll, sense discerniment. Cada dia, de tornada a casa des de l’escola, creuava el riu i, des d’ allí, sentia la flaire de la xemeneia fumejant.

– La fetillera ja  està fent els seus sortilegis, mentre remena la marmita – va dir una dona.

– Disculpi senyora, què és un sortilegi ?- li vaig preguntar.

– ¡ Mira noi ! El millor que pots fer és marxar corrents cap a casa i deixar de fer preguntes que ningú et voldrà respondre.

– I per què, no ? – vaig insistir.

– ¡ Apa, ves- te’n ! I no t’entretinguis pel camí, que ja comença a enfosquir.

Vaig veure que, de fet, ningú em diria res clar d’aquella dona tan especial, segons la gent del poble.

Tan especial i diferent dels altres, que van augmentar molt més les meves ganes de conèixer-la.

L’ endemà era festa i, per tant, no hi havia escola. ¡ Fantàstic! – vaig pensar. Aniria a fer un tomb pel bosc.

– Qui sap, potser, podré  fer una visita a l’habitant de la cabana.

– Què em dius, fill ? Volies alguna cosa ?

– No vull res, Mare. Me’n vaig a fer una passejada, a mirar els ocellets.

– Tingues cura i no t’allunyis gaire. Sobre tot, torna així que enfosqueixi.

– No pateixis, ja soc gran. Sabré cuidar-me.

Com si una força estranya m’empenyés cap dins del bosc, fins allí que les cames m’hi duien, deliroses. Sentia el batec del meu cor, cada cop més esbroquellat, quan més a prop estava de la cabana.

El cruixit de les branques seques, esclafant-se sota els meus peus, va alertar a la dona que estava recollint herbes darrera la casa.

Sense adonar-me’n, mentre tafanejava enganxat al vidre la finestra, una figura esvelta de llarga cabellera bruna es va posar al meu costat.

– ¡ Hola xicotet ! Què hi fas tan lluny de casa ?

En sentir aquelles paraules, va sortir un crit de la meva gola i vaig caure rodó a terra. Mai no m’havia sentir tan fora de lloc ni tan estrafolàriament ridícul.

– ¡ Hola, Senyora ! – només vaig sé capaç de dir.

– Com es dius, noi ?- li va dir la dona, de llarga cabellera sinuosa.

– Em dic, Melcior, com el meu avi. Encara que, a mi, no m’agrada gaire.

– I, per què no ? És nom de rei. De rei mag.

– I, tu com et dius ? A mi, m’han dit que et dius Fetillera. Però, és el teu nom de veritat ? Jo no sé que vol dir el nom de Fetillera – li vaig dir, tot seguit, sense poder parar de parlar.

– ¡ Au, aixecat de terra !

Si vols, pots entrar a casa meva i menjar algunes de les galetes que acabo de treure del forn. Són de gingebre.

Per cert, el meu nom es Laia i no soc una fetillera. I,  fetillera, no és un nom.

És tot un món ple de saviesa.

– ¡ Mmmm… Quina olor que fan aquestes galetes ! – vaig dir, més tranquil que no pas esglaiat. ¡ N’agafaré una !

– Per què et tenen tanta por, Laia ? A mi, no me’n fas pas – li vaig dir, mentre m’asseia a la taula.

Ets una noia molt bonica i de veu agradable. Els teus cabells es veuen suaus com la seda i no t’has enfadat quan m’has vist tafanejant per la teva casa.

– Tu creus que em tenen por, Melcior ? Com és que ho penses ?

– La gent del poble diu que fas sortilegis i que quan surt fum de la teva xemeneia es perquè estàs remenant la marmita invocant al dimoni.

– ¡ Ah sí ! Això diuen ? Potser, tu has vist cap marmita per aquí ? O, no t’estàs menjant aquestes galetes amb tantes ganes ?

Em vaig posar ben vermell quan la Laia em va dir això doncs, gairebé, no en quedava cap a la safata.

– Tens raó, Laia. Ara, quan arribi a casa li explicaré tot a la mare.

De sobte, vaig sentir com si quelcom m’hagués refregat per la cama. De sota la taula en va sortir un gat d’ulls grans i foscos. Era tot ben negre i em mirava amb ulls escorcolladors. ¡ Mèeuuu…. !! – va miolar, una mica enfurismat per la meva intromissió.

Al costat de la finestra hi havia un gerro amb un ramell de flors grogues damunt d’ un mantell molt bonic, amb brodats de colors. Eren argelagues.

– Mira Melcior – li va dir, Laia. El que tens que fer és estudiar molt a l’escola i aprendre tot el que el mestre t’ensenyi. És molt important que recordis, sempre, això.

Quan arribis a casa digues-li a la mare que et porti a fer passejades pel camp i t’ensenyi el nom de totes les plantes i de tots els arbres. Segur que ella en deu conèixer molts.

Que et parli del Roure i del Pollancre, de l Avet i el Castanyer, de Faig i el Til·ler, del Salze i el Saüquer, de la Noguera i l’ Ametller, de la Figuera i el Llorer.

– ¡ Renoi ! Si que en saps d’arbres.

– Segur que la teva mare, també.

– De vegades, quan et fa mal la panxa, segur que et dóna alguna infusió feta amb herbes. Oi, que sí ?

– Sí, es veritat. Posa aigua en un pot i quan comença a bullir hi posa un grapat d’herbes i les deixa uns moments dins fins que, finalment, ho cola i m’ho dóna per veure.

– Ho veus, Melcior ? Això, és que el que feia darrera la casa, quan has arribat. És a dir, recollir herbes.

– Com és diuen aquestes herbes ? – li vaig preguntar, aclaparat per tanta saviesa de la Laia.

– En hi ha moltes. Però, segur que la mare te’n pot dir unes quantes. Encara que, si anem a fora te’n podré ensenyar algunes que trobarem vora la casa.

Vine i te n’emportaràs unes quantes a casa.

Fixa-t’hi bé i, així, les reconeixeràs sempre. Aquí tenim la Farigola, el Romaní, la Ginesta, l’ Alfàbrega i moltes més que aniràs aprenent pel camí.

No m’havia adonat de que el cel ja havia enfosquit. Estava totalment abstret amb totes les coses que havia aprés aquella tarda i amb la mirada tan profunda de la Laia.

– ¡ Adéu, Laia ! He de marxar cap a casa. La mare deu patí i, segur, que ja estar esperant-me a la porta.

– Puc tornar un altre dia ? – li vaig preguntar, temorenc de la seva resposta.

– Si la mare et deixa, és clar que sí. Li hauràs de preguntar sempre a ella.

– D’acord ara me’n vaig doncs, la nit cau i el camí s’allarga.

– Adéu Melcior, fins un altre dia. I recorda que la ignorància és com la boirina de la matinada quan no et deixa veure les coses clares.

Vaig tornar moltes vegades a casa de la Laia. De vegades, d’ amagat de la mare.

Encara recordo la olor de les galetes surtin de la fornada i el nom de totes les plantes i arbres. Sempre que vaig a fer un tomb pel bosc, recordo cada paraula que m’explicava i mai no he oblidat totes les lliçons que vaig aprendre, d’aquella dona a qui anomenaven : la fetillera de la contrada.


per Maria Fors

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris