dilluns, 10 de de febrer de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

La incertesa

Mirava com aquella dona escombrava el carrer i la veia tan trista i
solitària com ella mateixa s’hi veia, en aquell moment, mentre caminava
tota sola. Tanmateix,  no sabia com n’era de rica i d’important als
seus ulls. Aquella feina quotidiana i feixuga que cada dia,
segurament,  la fastiguejava era per a ella la que més li agradaria de
poder fer, ara, mentre anava camí de lo desconegut.

– ¡ Bon dia tingui, senyora ! – li va dir,  d’una manera entranyable.

– ¡ Bon dia, noia ! – li va respondre, estranyada, la dona.

La noia li va regalar un somriure tot passant pel seu costat i la dona li va tornar, amable, sense prendre-hi gaire més interès.

No sabia com, però cada vegada li pesava més la maleta que arrastrava, indolent, cap a aquell indret del no voler arribar, mai.

L’ aire gèlid esquinçava la pell i la seva prioritat era trobar un
recer segur en aquell racó de món, igual que el predador cercant la
presa.

Pensarosa, asseguda en un banc, observava la nuvolada grisenca d’un cel amenaçador de turmentes.

Davant la porta d’aquell immens edifici  recordava els jocs, vora el
riu, sota els pollancres, en una infantesa llunyana emboirada pel pas
del temps.

De sobte, la fredor d’aquell dia, trist i solitari, es transformaria
en una càlida brisa  com l’abraçada de l’amant en una nit màgica.

– ¡Hola! Què hi fas aquí, tan sola ? Et puc ajudar ?


La noia va sortir de la seva letargia, confosa, sense saber que respondre a aquell estrany desconegut.

Els seus cabells, esvalotats pel vent, es reposaven damunt les espatlles formant  una mitja cabellera de color castany clar.  Els ulls, verdosos i cristal·lins, la miraven fixament i, des d’aquell moment, ja no deixarien d’observar-la.

– Qui ets tu ? – li va preguntar ella, recelosa. Veus que necessiti ajuda ?

– Penso que, sí, la pots necessitar- va respondre ell, convençut.

– Per cert, em dic Àngel. I tu ?

Ella va dubtar durant uns instants abans de dir el seu nom. No estava segura de que fos el més correcte. Aquell noi se li havia aparegut, sense adonar-se’n, i no volia que comencés una relació d’amistat que, el més segur, seria molt efímera.

– Com l’ Àngel de la guarda ? – va dir ella, burlanera.

– Més o menys, li va contestar ell.

– Bé, jo em dic Esperança.

– Un nom preciós, li va dir Àngel. Aquella que espera. Igual que tu, ara, en aquest banc, tota sola.

– Es pot saber que és el que esperes ? – li va dir, ell, insistent.

Esperança no pensava respondre doncs, no volia tenir la obligació de donar explicacions a un desconegut que l’havia encisat en un instant, sota la seva mirada. Aquells ulls pertorbadors no la deixaven pensar amb la claredat en que hi estava acostumada.

– No estic esperant res, li va dir, evadint la pregunta.  Només pensava i descansava en aquest lloc tan tranquil i silenciós.

– I doncs, que hi fas amb una maleta, Esperança ? Te’n vas de viatge ?

– Si i no, li respongué ella.

Àngel va veure la incomoditat de la seva companya de banc, davant les seves preguntes, i va decidir deixar de insistir, al menys per una llarga estona.

Poc a poc el cel es va anar ennuvolant, altre vegada, i va deixar pas a la grisó del començament. La realitat es va imposar trencant el silenci amb paraules de tristesa entre els dos.

– Adéu Àngel, ha arribat l’hora de marxar. En aquesta maleta hi porto el meu destí.

– Per què ho dius, això, Esperança ? El destí mai estar escrit.

– El meu, tal vegada, sí.

– Recorda el teu nom, li va dir Àngel. Encara queda molt per descobrir, i jo sempre estaré allí.

La noia va fer un llarg sospir, agafant tota la força de la que en era capaç, i es va aixecar del banc. Amb la mirada plena de melangia i d’agraïment li va acostar la cara per fer-li un petó. Ell li va acaronar els seus cabells de seda i li va tornar, feliç, aquell petó etern.

Hagués volgut que el camí fos llarg, però molt curt alhora. Tots els sentiments es barrejaven confosos.

Va girar el cap per acomiadar-se, per darrera vegada, d’aquell desconegut que tant l’havia ajudat, sense demanar-ho. Semblava com si, tot ell, estigués embolcallat d’una llum resplendent enmig d’aquest dia tan esgarrifós i que unes ales, plenes de llum fulgurant, bateguessin al seu darrera.

– Es estrany, va dir Esperança. Per què no em sorprèn ?

Somrient amb una tranquil·litat inesperada, va entrar a l’hospital.  I, quan va traspassar el llindar d’aquella porta, els dubtes i la por varen desaparèixer al mateix temps que la incertesa.


per Maria Fors

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris