dimecres, 28 de d’octubre de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

La meva educació: el meu futur i el del meu país

Recolzat per un cartell blau que deia: "La meva educació, el meu futur", el president dels EUA, Barack Obama, va pronunciar un discurs de 18 minuts davant professors, pares i una gran majoria dels 1.600 estudiants i membres del personal de la prestigiosa Wakefield High d’Arlington, Virgínia, quan va instar  els alumnes a assumir la responsabilitat de la seva educació i el seu èxit. De fet el discurs va oferir poques sorpreses per als pares i els experts, que van debatre durant dies sobre si es tractava d’una intromissió política inadequada en el dia escolar.

De fet això aquí no és nou. En tenim clars exemples de les critiques rebudes per part de col·lectius que desaproven la immersió lingüística en català perquè pensen que això són clares intencions de catalanitzar l’alumnat. I no parlem ja de la polèmica assignatura d’Educació per a la Ciutadania, que és titllada d’adoctrinament socialista del Govern Zapatero. No em pronunciaré al respecte en aquest segon terme, ja que tot són maneres de veure les coses, i perquè de petit vaig haver d’estudiar molts temes imposats pel govern del dictador Franco, encara que cap d’aquests no m’ha fet canviar d’opinió en els meus principis, ni ha posat confusió a les meves idees. I cal dir que a 53 anys parlo, llegeixo, escric i treballo en dues llengües, una de les quals, la meva pròpia, el català, la vaig haver d’estudiar de gran perquè de petit cap llei no em va donar la possibilitat d’estudiar-ne altra que la que imposava la dictadura franquista, és a dir, el castellà, malgrat que més tard l’he après a vehicular per necessitat professional i per tenir el gust de saber-la, com ho he fet amb l’anglès, cosa que en cap dels dos casos no m’ha suposat cap perjudici per a la salut.

Però tornem als EUA i a Obama. El missatge del president va marcar el primer dia de tornada d’uns 340.000 estudiants d’escoles públiques al nord de Virgínia. També va ser el primer dia de tornada per a escoles de la zona privada, incloent Sidwell Friends School, a la qual assisteixen les seves filles. En els temps que corren els estudiants i els professors estan tornant a les aules tocats pels problemes financers més sòlids des de principis del 1990. Les escoles es van salvar de retalls més profunds gràcies a una injecció de diners oficials, però a canvi que ara algunes classes tindran més alumnes, les taxes de matrícula seran més altes i els salaris dels mestres restaran congelats indefinidament.

La Casa Blanca va divulgar el discurs un dia abans perquè els pares el repassessin. malgrat això els conservadors republicans van aprofitar un discurs inusual per qualificar-lo d’intent d’adoctrinar els estudiants. cosa que va provocar la reacció exaltada d’alguns progenitors, que es van queixar als districtes escolars de tot el país a través del correu electrònic o per telèfon, i que van amenaçar de no deixar sortir els seus fills de casa per tal que aquests no sentissin l’alocució.
Però, tan pervers era el seu contingut? Anem per parts. Tot i que alguns analistes en política estadounidenca i internacional el qualifiquen de ‘ligth’, el cert és que el missatge del president va posar una important càrrega de responsabilitat en els estudiants. però tot i la tempesta republicana, cal dir que al discurs no hi havia cap mena de contingut polític.

"El futur d’Amèrica depèn de tu", va dir Obama als adolescents, i va afegir que la innovació i la prosperitat depenen d’una força laboral educada. Els va instar a romandre a l’escola, a esforçar-se amb el treball dur i assolir les metes educatives. A tirar endavant les seves tasques posant especial atenció a classe o la lectura cada dia. I va posar un especial èmfasi quan va subratllar que “la manca de recursos o el poc suport dels pares no són una excusa per a un rendiment deficient”.

El mandatari americà va recordar els joves que ell mateix havia estat una víctima de la societat. Els va explicar que la seva vida podria haver donat un gir a pitjor… si no hagués treballat molt i personalment en la seva educació. Els va dir que el seu pare va abandonar la família quan ell tenia només dos anys, i que va estar criat per una mare sola que lluitava sovint per pagar els deutes, i que no li va poder oferir moltes de les coses que els altres nens tenien.

Per això els va demanar esforç, i els va voler fer obrir els ulls amb frases com: "On et trobis ara mateix no ha de determinar on acabaràs. Ningú no escriu el teu destí, tu n’ets l’amo i el darrer responsable. Aquí a Amèrica, vosaltres escriviu el vostre propi destí. Vosaltres dissenyeu el propi futur. I si obteniu males notes, no vol dir que no estigueu capacitats: vol dir que només necessiteu més hores d’aprenentatge, i prou".

Personalment crec que això ha estat molt beneficiós per a uns joves que sovint passen moltes hores veient televisió de ficció o escombraria, practicant, a través dels seus ordenadors o consoles, jocs violents o poc edificants des d’un punt de vista de formació social i moral, i per tant mancats de models i d’incentius sòlids i formatius. Al nostre país els mandataris també ho haurien de fer això que va fer el president Obama – tant els estatals com els nacionals -, és a dir, incentivar la gent jove de manera personal i personalitzada. Potser aconseguirien que molts, entre altres despropòsits, deixessin de fumar porros als parcs i a les cantonades, en massa com si fossin un ramat de xais mesells, i amb la consegüent molèstia pels que no en fumen ni viuen la seva trista existència dedicada només a aquest afer, i que han d’aguantar de prop els efectes de tota mena que produeixen tals substàncies. Potser els governants – si se’ls pot dir així-  aconseguirien que aquests plançons de persona s’interessessin més per Shakespeare, Neruda o  Pla, enlloc de fer-ho per alguns models trampa, l’únic objectiu dels quals són la velocitat dels cotxes i motos, la popularitat mediàtica buida absolutament d’intel•lectualitat, el lligar més i millor que ningú, el treballar el menys possible i viure mirant el cel (sovint dels pares), i l’abandonament absolut de la cultura de l’esforç i del guany futur, a l’espera d’una oportunitat en un ‘reallity show’, o d’alguna altra activitat no convencional per poder viure millor que els altres sense ajupir l’esquena. ‘Això s’haurien de preocupar els gestors socials i polítics, i no d’anar retallant els drets dels ciutadans i d’altres martingales.

En aquest país però, enlloc que els nostres governants es dediquin a aquestes bones tasques, el que fan és interessar-se per escapçar les competències dels parlaments territorials, evitar que les llengües pròpies evolucionin en qualitat i parlants, donar permisos a partits de dubtosa legalitat democràtica per tal que es manifestin per carrers de pacífiques poblacions, no permetre que els ciutadans s’expressin lliurement i en tranquil•litat en segons quins temes considerats tabú, condemnar jutges que volen posar llum a fets pretèrits força obscurs, i sobretot, incentivar la competitivitat identitària a través de l’addicció a la pastanaga de l’esport, que ens posen a punt de menja a través del monitor cada vegada que ens despistem. És clar, un país així – i malgrat les moltes i greus mancances i problemes de l’altre – no podrà tirar mai endavant, ni a la velocitat en que ho fa aquell. Ni tenir el seu futur.

per Santi Capellera

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris