dilluns, 10 de de febrer de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

La vida por delante

cartell_-_lavidapordelante.jpgAUTOR:  Romain Gary (Emile Ajar)
DIRECCIÓ: Josep Maria Pou

REPARTIMENT:
Concha Velasco (Madame Rosa)
Rubèn de Eguia (Momo)
José Luis Fernández (Youssef Kadir )
Carles Canut (Doctor Katz )

La vida por delante és l’obra amb què Josep Maria Pou ha convençut Concha Velasco per a què, a punt de complir els setanta anys, pugi a l’escenari del nou Goya a donar vida a una exprostituta jueva, supervivent d’Auschwitz, que acull en un petit pis de París els fills que altres companyes no poden cuidar. “Els fills de puta”, com diu un dels protagonistes.

El text prové d’una novel·la de Romain Gary (1914-1980), amb la qual va guanyar el premi Goncourt el 1975 utilitzant el pseudònim d’Emile Ajar. De fet, no es va saber que era ell – i que, per tant, es convertia en l’únic autor guardonat dues vegades – fins després de la seva mort. Pou, que ja ha passat de ser un excel·lent actor a, a la vegada, un excel·lent director, ha partit de l’adaptació teatral de Xavier Jaillard que ja va funcionar prèviament a França.

És una obra muntada i pensada per a què Concha Velasco demostri, un cop més, que està en plena forma. Sense estridències, sense caricatures poc creïbles, dóna vida a Madame Rosa, sabent passar de l’humor a la tendresa amb aparent facilitat i donant un ventall de registres que li serveix per lluir-se. I el públic – fidel com pocs – li reconeix. Veure el Goya amb tothom de peu, aplaudint durant cinc llargs minuts, no deixa indiferent ningú. És aquella capacitat per comunicar que és tan difícil de definir i explicar. Sense intermediaris, sense artificis, simplement de manera natural.

L’obra està basada en la relació d’ella, l’exprostituta que s’ha fet
vella i comença a perdre forces, amb Momo, un jove de disset anys
(encara que Madame Rosa fa veure que té catorze, per no quedar-se sola)
i que és l’últim dels nens que ha anat cuidant durant anys. Educat en
la religió musulmana – tal i com havia demanat el seu pare al deixar-li
-, amb una extrema sensibilitat, va creixent a través de les preguntes
de la vida: el sexe, l’amor, les creences … El joc dialèctic entre
els dos personatges serveix a l’autor per posar sobre la taula temes
tan importants – i tan tristament vigents – com la necessitat de la
multiculturalitat, el respecte per les altres religions o, fins i tot,
l’eutanàsia.  El pes, l’equilibri, el dóna Carles Canut interpretant –
com sempre, de forma magistral – el Doctor Katz, que cuida de la
heterodoxa família. El petit paper que fa José Luis Fernández, pare del
noi que reapareix després de molt de temps ingressat en un psiquiàtric
per haver matat la mare, és correcte. Es tracta d’un engranatge que
serveix per completar una història amb molt de passat i, evidentment,
plena de buits i silencis.

lavida_gal02.jpgSens
dubte, el gran encert de Pou és la tria d’actors. Concha Velasco com a
cap de cartell i on tothom posa la mirada. Cada gest, cada moviment, és
comentat per un públic expectant. Però seria del tot injust que el
saber fer de l’actriu castellana eclipsés un dels millors treballs
sobre escena que s’han vist des de fa anys a Catalunya. I és que Rubèn
de Eguia – jove actor que no havia fet pràcticament res abans – és la
gran sorpresa de  La vida por delante. Tenir una estrella com Velasco
davant no deu ser gens fàcil, però això no sembla que afecti de Eguia,
que construeix Momo amb tots el matisos, encertant en els jocs de
paraules que el text proposa, sense anar més enllà d’allò que el seu
personatge li demana, i amb una concentració absoluta. Un nom i un
actor que, si manté aquesta innocència interpretativa, donarà moltes
alegries a l’escena catalana.
Possiblement, l’únic aspecte millorable de l’obra és el ritme. Una obra
de pràcticament dues hores, sense entreacte, necessita mantenir
l’atenció constantment. I amb dos personatges protagonistes, i només
amb el suport de dos més, és difícil. Haver prescindit de vint minuts
de muntatge no hauria afectat la narrativitat del text i hauria
estalviat moments de falta d’intensitat. Encara que l’escenografia està
ben plantejada (diversos espais d’un mateix pis), donant la sensació
d’asfíxia que es percep en alguna de les situacions, es queda curta per
a la complexitat de l’evolució dels personatges. Momo es va fent gran
ràpidament mentre Madame Rosa entra en un període de decadència fins
arribar a la mort.
Sigui com sigui, és una obra molt recomanable per a tots aquells que
vulguin veure una gran actriu de teatre donant tot de sí. Per a aquells
que vulguin ser testimonis de com un jove actor, sense massa
experiència prèvia, pot demostrar que la interpretació – encara que
s’hagi de treballar molt – pot arribar a ser molt innata, i gaudir d’un
director que ama el text, l’escena i les històries on els sentiments
són els que estan en joc. Una obra sobre la vida, els seus clarobscurs,
i sobre l’amor incondicional. No és poc. Val la pena.

per Albert Lladó | ACPG | Fotos: Teatre Goya

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris